dimecres, 16 de gener de 2008

Joan Díaz: creativitat il·limitada

(article publicat al número 16 [tardor de 2007] de la revista Jaç)

Pocs músics tenen la fecunditat creativa del pianista i teclista Joan Díaz, a qui ni el mercat, ni el desinterès d’una part del sector discogràfic, ni les dificultats de l’escena jazzística local desmotiven a l’hora
d’engegar projectes musicals o plurisdisciplinars.


Ferran Esteve

L
a capacitat d’absorció d’idees del pianista barceloní és directament proporcional als seus dots per seduir uns col·legues que ja saben que qualsevol projecte de Joan Díaz és prou interessant per dir que sí si l’agenda ho permet. Amb la generositat i la constància de qui valora la feina feta perquè intueix que tot dóna fruits tard o d’hora, directament o indirecta, el pianista manté oberts quatre fronts com a líder. Quatre fronts, però, que poden ser més en qualsevol moment...

Funk Lab
La meva relació amb el món del funk ve de molt lluny, perquè ja de jovenet escoltava grups com Spyro Gyra, i és així com vaig arribar als Headhunters. Hancock és un dels músics que més he escoltat, tot i que hi ha etapes, com la dels anys vuitanta, que no m’agraden tant, però sempre havia somiat a muntar un grup com els Headhunters. Tenien una manera de fer temes molt particular, i alhora és un concepte de funk gens conegut”. En començar a parlar d’un projecte que ja fa més de 3 anys que dura i que acaba de treure al mercat el seu primer treball discogràfic, la cara de Joan Díaz s’il·lumina: un cop més, ha pogut plasmar un projecte que feia temps que li voltava pel cap. “Jo venia de l’espectacle Dalirògena, i em venia molt de gust fer coses amb un esperit més lúdic, perquè abans de Dalirògena havia participat també a Deriva. Volia tocar molt fort i passar-m’ho bé a l’escenari”.
Funk Lab, formació que completen Vicenç Solsona a la guitarra, Pep Pérez al baix i David Gómez a la bateria, torna a portar als escenaris el so característic de la fusió analògica que semblava oblidat fins que l’acid jazz el va rescatar. “Ara s’ha tornat a posar de moda, sí, però l’explicació és ben senzilla: la potència de so de la síntesi digital no té res a veure amb l’analògica. La castanya sonora d’un d’aquests aparells és fabulosa, i fins i tot el públic que ve als concerts ho nota”. Díaz compara aquesta força amb la d’una bateria acústica
i una electrònica, i nega que aquest retorn a unes determinades arrels sigui un acte de resistència contra la nova falera electrònica. “En la música, sempre han conviscut tendències i estils, i això ha fet que tothom en sortís beneficiat. El problema, però no només amb l’electrònica, sinó en general, ve quan sents que has perdut llibertat d’acció, que n’ets un esclau”.

Electra
A
quest desig de llibertat ha dut Joan Díaz a buscar en els clàssics la inspiració per una aventura que ha fet que música improvisada i dansa contemporània comparteixin escenari. Els clàssics grecs, perquè el muntatge Electra parteix de la tragèdia d’Eurípides. “Era un projecte antic. Era conscient que era inviable perquè calia un pressupost brutal. Un dia, la Rosa Galvany em va comentar que li havien encarregat la programació del Festus de Torelló i li vaig explicar el projecte. La idea li va agradar, va fer quatre gestions i ho vam posar en marxa”.
En
parlar de l’espectacle, Díaz no escatima elogis en referir-se als seus companys d’aventura: David Mengual i David Xirgu al baix i a la bateria respectivament —“treballar amb els Davids és facilíssim”— i la ballarina Neus Suñé—“la seva aportació ha estat sensacional, no només dalt de l’escenari, sinó també durant la preparació de l’espectacle”—, que participava aquí per primera vegada en un projecte en què la improvisació té un pes importantíssim. Muntatge articulat a partir d’un seguit de càpsules que recullen els moments climàtics del drama, els músics i la ballarina gaudien d’una relativa llibertat per expressar el contingut d’una peça que encara està en fase de preparació tot i que l’èxit relatiu de l’estrena.

Simulacions
Seguint amb la literatura, el següent projecte engegat per Joan Díaz en els darrers mesos l’ha acostat a poetes de diferents sensibilitats i èpoques. “Els sonets de Shakespeare em van copsar de jove. Mentre preparava Dalirògena, vaig començar a mirar de posar música a alguns sonets perquè els cantés la Carme [Canela], però només vaig ser capaç de fer-ho amb un parell. Amb allò i algun poema de Vinyoli no hi havia prou i vaig aparcar el projecte”. La casualitat d’una trobada va fer que descobrís l’obra d’un poeta maleït, Georg Trakl, traduït al català per Feliu Formosa. “La seva poesia sí que va ser un flaix. Aquells versos em van arribar ben endins, i van fer que em tornés a posar de debò amb la idea, amb l’afegit ara d’un poema de Rosa Leveroni”. Trakl no ha estat, però, l’única troballa en aquest camí que l’ha dut a estrenar l’espectacle Simulacions en el marc del Mas i Mas Festival d’enguany amb la cantant Clara Luna. “Vaig arribar a la Clara perquè l’havia vist actuar en un club i em va agradar molt la seva manera de fer. És jove, no està gens cremada, no té encara els tics de la professió... De seguida vaig pensar que volia treballar amb ella. I ella devia de pensar el mateix, perquè abans que jo fes cap passa ella em va proposar de participar en el disc que estava gravant”. El talent de la cantant —“en té molt”— despunta en una formació en què l’element musical, a cavall de sonoritats pop, detalls introspectius i apunts electroacústics, té sovint un paper secundari, perquè el pianista té molt clar que “el que de debò té força aquí són els versos”.


Bill Evans
Un cop més, hem de recuperar en aquest quart projecte una expressió que sembla el lema que presideix l’entrada a aquest laboratori d’idees virtual que és la creativitat: “feia uns anys que hi donava voltes”. El desencadenant de "We sing Bill Evans", l’espectacle dedicat als temes cantats de Bill Evans que Joan Díaz presenta durant el darrer trimestre de l’any en el circuit Ressons, va ser “Letter to Evan”, un tema que Evans va escriure per al seu fill i que, durant les seves darreres gires, el pianista tocava cada nit per ser simbòlicament al costat de la criatura. “Jo estava especialment sensibilitzat en aquell moment per la meva paternitat, i em va encantar la idea de regalar-li un tema al teu fill pel seu aniversari. No sé jo si m’atreviria”. Així va començar una recerca que l’ha dut a recuperar una desena de temes del pianista amb lletra del mateix Evans o, entre d’altres, de Gene Lees. La veu la posa aquí Sílvia Pérez, integrant de Las Migas, del grup Immigrasons i una altra jove realitat de l’escena barcelonina. “La Sílvia no és ben bé una cantant de jazz, i li dóna a la música un toc molt personal que a mi m’encanta”.
No li fa cap por que algú vegi darrere d’aquesta aventura l’ombra de Bill Evans —“és impossible oblidar el seu llenguatge. Passa el mateix amb Monk: tard o d’hora acabes passant per l’escala de tons”—, perquè el seu currículum és prou extens perquè algú pensi que s’ha volgut equiparar a Evans: “Després de trenta discos enregistrats...”. Una xifra que fàcilment pot augmentar ben aviat, perquè si alguna cosa té clara Joan Díaz és que cada nou projecte és un triomf, per curta que pugui ser la seva vida.

2 comentaris:

Sebastián ha dit...

Siento muchísima curiosidad por los sonetos de Shakespeare cantados por Carmen Canela. ¿Han sido registrados e incluidos en algún trabajo de Joan Díaz? Siempre he pensado que el catalán es una lengua idónea para traducir esos sonetos.

Ferran Esteve ha dit...

No. El proyecto inicial quedó en suspenso hasta que Joan Díaz rescató la idea de musicar versos haciéndolo también con otros poetas, como se explica en el texto. Pero la voz de Clara Luna es absolutamente maravillosa, sin desmerecer a Carme Canela. Por cierto, siguiendo con este maridaje entre música y poesía, Canela acaba de grabar un disco a partir del espectáculo sobre Gioconda Belli que ha estado presentando últimanente.
En cuanto a las traducciones de Shakespeare al catalán, imagino que la edición más completa que existe de todos los sonetos es la traducción de Salvador Oliva, que incluye una traducción métrica y rimada y otra explicativa de cada poema.