dimecres, 30 de gener de 2008

El jazz a Barcelona. En blanc i negre

(article publicat al número 42 [gener de 2008] de la revista Nativa)

Ferran Esteve

Petita captatio benevolentiae:
Malgrat que se’l pugui acusar de centralista, l’autor vol deixar ben clar que si únicament parlarà aquí de Barcelona no és pas perquè hi visqui —que hi viu—, sinó perquè és la realitat que més coneix. Dit això, hi ha més jazz a Cataluny
a que el que es fa a Barcelona. Evidentment. I de qualitat. Malauradament, el paradigma que es pot extreure d’aquestes línies és fàcilment exportable a altres zones del territori.

És talment com si estiguéssim encetant un còmic de l’Astèrix: precisament en una època en què l’Ajuntament de Barcelona semblava decidit a dictar una mena de llei seca contra qualsevol iniciativa musical creativa a la ciutat, el New York Times obria la seva secció de cultura amb un article del prestigiós Ben Ratliff en què es feia ressò del pont aeri jazzístic que, segons el seu parer, d’uns anys ençà unia Nova York i Barcelona, gràcies entre d’altres a la tasca del baterista i pianista Jorge Rossy i a la de la discogràfica Fresh Sound; una connexió barcelonina que es fonamentava en una notable pedrera de músics i de projectes que havien començat a veure la llum des dels anys 90, quan la ciutat va acollir alhora alguns joves arribats de diferents parts del món que acabarien esdevenint amb el pas del temps primeres espases de la nova generació de jazzistes, cridats a prendre el relleu dels grans noms dels anys cinquanta i seixanta, en els resultats de l’aparició d’escoles de música amb uns objectius clars i en una escena musical en què les possibilitats de tocar en directe no només eren un pèl més abundants que ara, sinó que no estaven sota sospita. L’article del NY Times va ser interpretat, sobretot, com l’exaltació d’un fet més que no pas com una simple observació, i va servir per posar en el mapa dels gèneres musicals perifèrics una ciutat on, ja abans de la Guerra Civil, havia començat a sonar el jazz, amb un dels festivals més antics del territori de l’Estat i amb la suficient dimensió internacional per esdevenir un punt de trobada.

D’uns anys ençà és cert, i innegable, que Barcelona s’ha reafirmat com a epicentre del jazz a l’Estat —hi ha qui diu, deixant-se endur per un excés d’eufòria, que del sud d’Europa—, per bé que les vibracions que ens arriben de Galícia parlen d’un planter de músics realment extraordinari i d’uns fruits d’allò més saborosos. D’una banda, podem considerar aquesta situació com tot un triomf si parem atenció a les circumstàncies actuals, però no ens ha de fer perdre de vista en quines coordenades ens movem, ni que haver estat convidats a la taula dels més grans una vegada no vol dir que ens haguem convertit en membres de ple dret d’un club tan selecte, només que saben de la nostra existència. Fer bandera avui indiscriminadament de l’article de Ben Ratliff no deixa de ser, en les nostres circumstàncies, amb la infraestructura actual i ateses les dimensions del mercat jazzístic d’aquí, exagerat i el camí més curt per acabar mirant-se el melic i dir que què carai ens han de venir a ensenyar els de fora quan nosaltres ja ho sabem tot, que ho diuen fins i tot els americans.

Barcelona és jazz?
En un documental de l’Sputnik sobre l’escena musical jazzística barcelonina, el contrabaixista David Mengual lamentava la invisibilitat que patien els músics de jazz de la ciutat comtal tot i l’aparent èxit internacional a què fèiem esment abans. No ha estat aquesta l’única veu que s’ha pronunciat en aquest sentit. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les entrevistes amb músics situats avui a la primera línia per veure que la distància que hi ha entre
l’excel·lència que —quasi sistemàticament, de vegades— atribuïm a les propostes d’aquí i el panorama real. Recuperem el que diu Gorka Benítez en l’entrevista central del darrer exemplar de la revista Jaç (número 17, hivern de 2007): “Moguda? Fins fa dos anys jo mateix creia que hi havia una escena, però ara m’atreveixo a afirmar que tot això de la moguda del jazz és un bluf de l’hòstia. Hi ha propostes interessants i molt bon nivell, això sí, però són illes amb molta aigua entremig”. Què falla perquè hi hagi aquest abisme entre el que recollíem en les primeres línies d’aquest text i la percepció de la situació que tenen els músics? Què ha provocat aquest desencís? Com és que els músics d’aquí han decidit dir finalment, i en veu ben alta malgrat que amb prou feines se’ls pararà atenció, que l’emperador va despullat? Com és que, just quan des de fora posen el cas barceloní com a exemple, la gent d’aquí nega la major i desmenteix el que els crítics i els observadors autoritzats han gosat afirmar?

Podríem dir, fins a cert punt, que tots i ningú tenen raó. Quedi clar, d’una banda, que el jazz aquí gaudeix d’una molt bona salut, però sempre s’ha hagut d’enfrontar a un problema de base: el de la seva consideració. Per bé que els seus orígens ho desmenteixen clarament —i només cal fer una llista de la quantitat de jazzistes dels primers temps que no sabien pràcticament ni llegir, ni escriure—, el jazz sempre ha hagut de lluitar contra l’estereotip que ha tendit a encabir-lo en una presumpta categoria d’Olimp intel·lectual que, a curt termini, no té cap més conseqüència que allunyar-lo del gran públic, que reacciona en sentir la paraula jazz amb frases com ara “és que jo no entenc de jazz...”, quan no afirmen directament que el problema d’aquesta música és que els seus practicants toquen “massa per a ells”. Algunes iniciatives més o menys veteranes que trobem en la nit barcelonina han esdevingut autèntics exemples a contrario d’una idea apresa que els mateixos músics, no només nacionals, sinó d’arreu del món, porten temps desmentint amb projectes que demostren que el jazz és més aviat un marc de treball que no pas una música amb uns límits clarament definits. El cas més paradigmàtic d’aquest fenomen és, evidentment, l’èxit que ja fa més de 6 anys tenen les jam sessions dels dilluns al Jamboree, les What the Fuck!, coordinades per l’Aurelio Santos, un dels irreductibles d’aquesta nova manera d’entendre el jazz. Absolutament consolidades en l’agenda musical de la ciutat, les WTF reuneixen setmanalment una xifra d’assistents —parroquians o passavolants— que no es correspon amb l’ideal jazzístic que alguns encara defensen. No ha estat aquest l’únic mèrit, però, d’aquests encontres: a banda d’erigir-se en punt de trobada d’intèrprets i oïdors procedents d’estils i llocs molt diversos, l’èxit d’aquestes sessions ha animat els músics a buscar altres espais que prenguin el relleu, durant tota la setmana, d’aquesta manifestació tan típicament jazzística i tan fonamental per mantenir viva la música.

Si les coses són així, per què alguns músics segueixen creient que la situació no és pas tan optimista com la pinten els mitjans? La resposta és la mateixa que podrien donar tants i tants col·lectius musicals, artístics o culturals: la poca força, o directament la manca, d’una xarxa consolidada, en què cadascun dels seus formants sigui conscient del paper que juga i de què s’espera d’ell. Que la ciutat necessita jams és innegable, perquè aquestes trobades improvisades han estat en molts casos —ara mateix em ve al cap l’exemple del Dani Domínguez, baterista del quintet de Llibert Fortuny— la manera més fàcil de donar-se a conèixer per músics acabats d’arribar a la nostra ciutat, però no és menys cert que no poden ser l’eix central, per no dir pràcticament l’únic i el més popular a la vista de la situació actual, d’una escena: no oblidem que les jams sempre han estat el colofó de la nit, el moment en què els músics que havien tocat als diferents clubs de la ciutat de torn es reunien per deixar-se anar i explorar noves sinergies sota la mirada d’un públic que sabia que tot el que passava dalt de l’escenari era un regal. On toquen i amb quina regularitat la majoria dels músics que pugen als escenaris del Jamboree els dilluns, del Foro els dimecres o del bar Estudiantil els dijous? On pot la gent anar a sentir el guitarrista X que van veure actuar a l’Heliogàbal?

L’efecte dominó que desencadenen aquestes preguntes és imparable i de sobres conegut: la imatge idíl·lica que neix en el nostre imaginari arran d’un concepte tan fictici pels músics d’aquí com aquesta suposada autopista que comunica directament Barcelona i Nova York —“Penso que aquesta cosa de la connexió entre Barcelona i Nova York no ha existit mai, però la mirada que tenim a casa nostra és tan provinciana que ens fa dir xorrades com aquesta. A més, quants músics de Buenos Aires, Sao Paulo, París o de Toronto toquen amb músics americans? Centenars”, diu amb fermesa el pianista Joan Díaz—, i que entre tots hem contribuït a alimentar, conviu i topa amb la dura realitat, amb una ciutat on les possibilitats de veure música en directe (ergo, les possibilitats de veure jazz en directe) són cada dia menors; on aconseguir programar jazz amb una periodicitat que permeti donar a conèixer el que està passant és una miracle, una heroïcitat o una temeritat, només equiparable a la gosadia d’alguns espectadors contumaços que s’interessen per aquesta forma de resistència a l’encefalograma pla; on els mitjans de comunicació generalistes només miren de satisfer uns interessos informatius que responen a uns criteris com a mínim esotèrics en termes jazzístics, quan no merament economicistes, i que recorren a intercanvis i patrocinis per fer passar bou per bèstia grossa i vell conegut per absolutament imprescindible (o qualsevol altre clixè que ens pugui venir al cap), d’aquí que quan el lector acabi intuint el patró de conducta d’aquestes informacions tant li farà que es publiqui una entrevista amb Kenny G com amb Tomasz Stanko, perquè tots dos pertanyeran a aquelles pàgines a les quals dedica la mateixa energia que fa servir per resoldre els mots encreuats: 0, amb z de Zorn; on, un cop l’espectador ha descobert que existeix vida fora de les músiques més habituals, es veu condemnat a vagarejar per la ciutat com si fos un pària o un aspirant a delinqüent, perquè mentre que tothom s’omple la boca parlant de jazz, d’aquest concert magnífic que va veure en el festival X o Y, del darrer llançament de l’estrella de torn o corre a fer-se la foto amb el músic del moment i l’actor propiciatori de l’esdeveniment, resulta impossible saber quins músics passen per Barcelona o on pot anar a prendre una copa amb la certesa de què trobarà, com a mínim, una proposta que mereix ser descoberta i sotmesa al parer popular.

Malgrat tot, a pesar del tancament de sales, de l’excés d’una determinada oferta —sí, de vegades es pot morir d’èxit si confonem la qualitat amb el desig de deixar per a la posteritat uns discursos que potser no eren necessaris, com succeeix amb qualsevol altra manifestació artística—, dels continus entrebancs amb què topen els joves emprenedors que no compten amb alguna mena d’ajut o de suport oficial i, last but not least, de la misèria econòmica que envolta una professió que ha patit la congelació d’uns salaris que són encara avui més insuficients o miserables que els que es pagaven fa uns deu anys; en resum, a pesar de la invisibilitat que denunciava David Mengual, de l’oceà que hi ha entre les illes creatives a què feia esment Gorka Benítez, del plantejament provincià de creure’ns el centre de l’univers que irrita Joan Díaz o de considerar-nos autoritzats a demanar als responsables del Festival de Jazz de Barcelona que no cal que programin artistes autòctons perquè ja els poden sentir a bastament durant l’any —sisplau, que algú em digui on!—, la ciutat batega no pas als ritmes comercials que ens proposa la Casa Gran, sinó al compàs que dicten alguns programadors, un grapat encara avui escàs de mànagers atents a satisfer els gustos perifèrics i músics conscients del talent i dels projectes que sempre han existit, abans que vinguessin els americans a dir-nos-ho, que hi ha racons arreu de la geografia urbana on sona jazz, al carrer Robadors 23 o a qualsevol dels espais que la promotora Arco y Flecha s’ha vist obligada a buscar per Barcelona, en una iniciativa enginyosament batejada “descobrint la ciutat”, per presentar potser les bandes més agosarades i menys habituals per aquestes latituds.

Barcelona serà jazz
Superada la monomania que es va viure aquí arran de l’aparició de l’article de Ratliff, després de passejar-nos amunt i avall com si fóssim els conciutadans de Pepe Isbert que donen la benvinguda —i amb alegria— al senyor Marshall, la catarsi dels dos o tres darrers anys ens ha fet veure la realitat que ja era prou coneguda pels intèrprets: si el jazz continua sonant aquí és, fonamentalment, perquè hi ha uns músics que han pres el relleu dels gals de l’Astèrix i que, armats amb els seus instruments, fan el que saben fer, molt bé en ocasions, tot i que els noms que ressonin en les oïdes del melòman profà siguin sempre els mateixos a causa dels designis de la mà invisible del mercat. Ara sembla que, un cop aprovades les modificacions en les legislacions pertinents, les administracions competents permetran, i mai més ben dit, que la música deixi de ser el parent pobre de la cultura, per no dir el descastat, si recordem aquella entrevista amb l’alcalde Hereu en què va dir que calia trobar la manera de conciliar cultura i música (que potser són coses diferents?) amb la vida urbana. Ja era hora.

El jazz d’aquí ha sabut tirar endavant peti qui peti, tot i que hi ha motius per dubtar si podem estar orgullosos d’haver-lo empès a aquesta situació. La feina silenciosa que molts músics han fet conquerint per la causa locals com el desaparegut Cafe Royal, el seu successor, també ara precintat, Suite Royale, el Kasbah, el Little Italy, el Cent Onze, l’espai de Can Felipa a partir del primer trimestre d’enguany, la Fundació Miró, i tants altres, ha estat fonamental perquè no haguem de viure només de les estrelles de fora i puguem exportar alguna història que pot passejar-se dignament pels escenaris d’arreu del món. I no cal anar tan lluny per trobar els fruits d’aquesta bona feina: França s’ha rendit al darrer treball de la contrabaixista Giulia Valle, Danza imprevista (Fresh Sound), per exemple.

La imaginació sovint troba maneres de vèncer els imponderables d’una ciutat massa obsedida per ser la millor botiga del món. Potser per això, i mentre el lema que anima els nostres dies segueixi sent aquest, la música estarà condemnada al paper residual que ocupa a qualsevol d’aquests establiments de disseny: d’una suposada elegància ensucrada i prou discreta per no destorbar el client del seu objectiu principal. Potser vam ser nosaltres, els mitjans, els aficionats, qui vam fer un gra massa, pensant que finalment ens havia tocat la rifa, però els músics veterans ho han tingut molt clar sempre. Barcelona és jazz potser perquè està condemnada a ser-ho, però és jazz com ho és París, Londres, Nova York o Roma: perquè és una ciutat on inevitablement passen coses, de vegades magnífiques, i que no és comparable a cap altra perquè no hi ha dues tessitures idèntiques. Un cop haguem assumit això, segurament ens serà menys difícil gaudir i donar el valor que realment té el jazz d’aquí. Un valor que, de tant en tant, és elevadíssim.

1 comentari:

T. Amengual ha dit...

Bon dia Ferran,

Trobo molt interessant el teu article. Me sembla molt encertat el que dius, què fàcil que els hi és a alguns omplir-se la boca amb la paraula jazz sense parar ni esment al que aquesta música representa.

Jo visc a Palma de Mallorca, si et serveix de consol la situació aquí si que és paupèrrima, si no vaig errat només ens queda un club de jazz en tota la ciutat.

Salutacions,

T. Amengual.