dilluns, 24 d’agost de 2009

Gorka Benítez

Gorka Benítez

Bilbao (Fresh Sound)


Gorka Benítez no s’ha cansat mai de repetir que si hi ha una cosa que no l’interessa el més mínim són les etiquetes. I així ho ha demostrat a bastament durant una trajectòria discogràfica que ha anat consolidant tot sent fidel a un principi: editar el que li plau i quan li plau. Enregistrat el 2003, 4 mesos després de l’anterior treball del saxofonista, Sólo la verdad es sexy (Fresh Sound), el nou lliurament de la música del basc, Bilbao, segueix explorant aquest territori sonor tan peculiar que Benítez ha sabut crear a partir d’un desig clar d’obrir les portes a qualsevol vehicle d’expressió, ja sigui la improvisació més arriscada, la melodia amb regust de música tradicional, el beat de regust més pop...

L’aposta en aquesta ocasió torna a ser arriscada, perquè es demarca voluntàriament, com també ho fa el seu nou projecte, que discogràficament parlant veurà la llum aviat, de les formes establertes per aquest gènere musical que anomenem “jazz”. Bilbao comença, com indica el títol del primer tema, d’una manera diferent, suau, pausada, i acaba acostant-se, en un final “diferent”, a sonoritats jazzístiques. Entre un i altre talls, el saxofonista, secundat extraordinàriament per Dani Pérez, Rai Ferrer i David Xirgu, fa una altra declaració musical madura, perquè aquesta és la paraula que més bé pot definir el que Gorka Benítez fa temps que ens ofereix en els seus discos, una declaració sense cap urgència ni per teixir la figura més impossible ni per demostrar que és més ràpid que ningú. I com passa amb qualsevol obra d’art, cada nova audició del disc ens fa veure alguna cosa que ens havia passat inadvertida abans. Gaudiu-ne.

Enrico Rava

(publicat a la revista Jaç)

Un dels propòsits que s’havien marcat els responsables de la temporada ECM L’Auditori Barcelona Series era fer que el cicle de concerts no només acostés a la ciutat comtal músics vinculats al segell, sinó aprofités la implicació d’ECM en la programació per presentar en primícia alguns dels nous projectes de la discogràfica alemanya.

I el temps ha volgut que no haguem d’esperar gaire a gaudir d’una d’aquestes estrenes absolutes, perquè el tercer concert de la temporada portarà a Barcelona el nou projecte del trompetista Enrico Rava, un dels jazzmen europeus amb més trajectòria. Acompanyat per qui s’ha convertit en un dels seus col•laboradors més habituals en els darrers temps, el pianista Stefano Bollani, Rava desembarca a L’Auditori amb el treball New York Days (ECM) sota el braç, un disc que l’ha tornat a dur a l’altra banda de l’Atlàntic després de molts anys. “El cert és que no em vaig plantejar en cap moment el disc com una mena de contraposició entre músics europeus i músics nord-americans, sinó que em venia de gust tocar amb en Mark Turner, perquè em sembla el saxofonista actual més interessant, amb una veu més personal i que ha aconseguit evitar l’herència de Coltrane i Rollins per acostar-se més potser a Warne Marsh”, comenta Rava, que explica, a més, que el projecte se li va acudir durant un viatge a Nova York, a on va anar per donar uns concerts al Birdland a duo, per presentar el disc que havia fet amb Bollani, i a quartet, amb el mateix Bollani, Paul Motian i Larry Grenadier —“Paul Motian és un amic de fa molts anys, a banda d’un músic extraordinari, i Larry Grenadier és el meu contrabaixista predilecte ara mateix de l’escena nord-americana”.
El disc que presentaran a Barcelona, i que combina peces composades pel trompetista amb dos moments d’improvisació lliure, recull les sinergies d’un grapat de músics que, entre ells, han anat coincidint dalt dels escenaris durant tots aquests anys, i que han sabut destacar de la resta de companys d’instrument per diferents qualitats. En aquest sentit, res no és més gràfic que les paraules que Rava dedica a Paul Motian en explicar la participació del baterista en el disc, i que potser podríem aplicar a la resta de músics: “Si crides Paul Motian perquè participi, no vols un baterista, vols Paul Motian, i saps que no li has de dir res, perquè ell ja entendrà què cal fer”. Malauradament, però, Paul Motian no serà a Barcelona, a causa de la seva decisió de no viatjar. Per a Rava, el substitut havia de complir com a mínim un requisit: “Tant se val que el contrabaixista i el baterista siguin excel•lents músics. Si no hi ha química entre ells, la cosa no funcionarà”. Precisament per això, i perquè, juntament amb Turner i Grenadier, forma part del trio Fly, el músic que ocuparà el lloc de Motian al darrere dels plats és un altre baterista personalíssim i amb un concepte instrumental molt més global: Jeff Ballard.
A la baixa de Motian s’ha afegit l’absència inesperada de Mark Turner arran d’un accident domèstic. El substituirà possiblement Chris Cheek, que tindrà, com Ballard, l’enorme responsabilitat d’ocupar el lloc d’un músic enorme, en paraules del mateix Rava.

Thelonious Monk

Laurent de Wilde, Monk. Barcelona: Alba, 2007. Traducció de Victor Obiols i Elena Vilallonga.


Ja fa temps que el món editorial para cada vegada més atenció al terreny del jazz, un cop ha descobert l’existència d’un públic àvid d’aquesta mena d’històries. Com si volguessin seguir posant remei a aquest dèficit, l’editorial Alba ha decidit rescatar la figura d’un dels genis innegables d’aquesta música i que té una presència literària entre nosaltres que no s’adiu gens amb la importància de la seva persona: el pianista Thelonius Monk. L’obra de De Wilde és més un assaig biogràfic —hagiogràfic per moments— que una biografia en sentit estricte, molt en la línia dels textos que, sobre diferents personatges del món de la cultura ha fet un altre francès, Michel Schneider, i és aquesta una característica que dóna a aquest llibret un valor afegit, perquè ens fa més accessible un personatge de qui normalment s’ha projectat una imatge distant, esquerpa, excèntrica i que, com tots els genis, sempre pot donar molt més joc. Construït amb un ritme que fa que la seva lectura sigui, per moments, un exercici autènticament monkià, tant per l’estil com per la represa de temes i les remissions a qüestions fundacionals de tots els relats jazzístics, l’aparició d’aquest llibre contribueix a completar el trencaclosques d’una etapa jazzística que va ser d’una fecunditat meravellosa, una fecunditat en la qual Monk va tenir un rol important i, tanmateix, secundari en aquell moment perquè ja sabem que ningú no és profeta a la seva terra... ni el seu temps, cal afegir.

Jaco Pastorius

Bill Milkowski, Jaco Pastorius. La extraordinaria y trágica vida del mejor bajista del mundo (traducció de Marc Rosich). Barcelona: Alba, 2007

L’atzar ha volgut que l’aparició d’aquest llibre coincidís no només amb el vintè aniversari de la mort de Jaco Pastorius, l’home que, com tothom coincideix, va canviar el rumb del baix elèctric en la història de la música moderna, sinó també amb el traspàs d’un dels músics que més pes va tenir en la carrera del baixista, Joe Zawinul, amb qui Pastorius va escriure una de les pàgines més brillants de la fusió jazzística en el grup Weather Report. Com no pot ser d’una altra manera —i mentre esperem l’obra definitiva sobre aquest conjunt—, el text de Bill Milkowski fa una repassada exhaustiva als anys que Pastorius va passar en aquest grup i que, com va passar durant tota la vida professional del músic, van ser una etapa més en la trajectòria d’un baixista massa bo per quedar-se quiet, fins i tot quan l’envoltaven músics de primera fila.
Jaco Pastorius. La extraordinaria y trágica vida del mejor bajista del mundo és una obra ambiciosa que mira d’explicar l’ascens i la caiguda d’un músic d’extrems, d’un autodidacte la música del qual va assolir una complexitat intel•lectual que només pensem possible en algú que hagi passat per tots els mestratges reglats existents. Milkowski es recolza en els testimonis de tots aquells que el van conèixer —intercalats en el relat o en un extraordinari annex final— per mirar de resoldre el trencaclosques en què es va convertir la vida de Pastorius, i que el va portar a seguir les passes d’alguns dels seus ídols en una vida vertiginosa marcada per l’excel•lència musical, la incomprensió social i l’autodestrucció.

Dos textos sobre Joe Zawinul (II)

(Zawinul vist per Zawinul, a partir de les seves respostes)

“Sóc fill de la cultura de l’Imperi Austrohongarès. Em vaig criar als carrers, on senties tota mena de coses: des de la música de Mozart o de Johann Strauss fins a les tonades de músics de carrer autodidactes. Aquell imperi abraçava països amb tradicions molt diferents, com Iugoslàvia, Itàlia, Romania... Abans que Nova York esdevingués el melting pot que és avui, potser la ciutat més multicultural va ser Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, i tot i els esforços per reconstruir el país, vam descobrir la música nord-americana, que anys més tard seria important en la meva trajectòria. Vaig començar a copiar i a incorporar el que feien els músics negres a la meva música, fins el punt que tot això em va permetre expressar el que duia dins. Gràcies a la música nord-americana vaig crear el meu propi ritme. No tothom té groove. Jo tinc el meu groove, un que ningú més ha pogut copiar. No vull dir amb això que el meu groove sigui més o menys bo que qualsevol altre, només que és únic. Durant els darrers anys, he tocat amb molt pocs músics nord-americans perquè la gent de la vella escola ja no sap tocar d’aquesta manera. Són músics extraordinaris, sí, però estan atrapats en aquest groove urbà més arquetípic. Quan jo vaig començar amb els meus grooves, en l’època de Cannonball Adderley i de Weather Report, hi havia molts músics que podien tocar-los. També vull reivindicar que jo vaig crear el primer groove de hip hop. Està en el tercer disc de Weather Report, Sweet Naida. Allà hi ha un tema de hip hop, i molts músics de hip hop el van fer servir en enregistraments d’estudi. Tornant al tema del groove, un dels problemes a què m’enfronto avui és que he d’ensenyar a molts bateristes a tocar aquesta mena de ritmes. Em dol dir aquestes coses, però és així. Potser hem d’admetre que la música nord-americana ha tingut un efecte secundari nociu, perquè ha impedit que els músics evolucionessin cap a altres estils, que paressin atenció a altres músiques i no només al bebop. Molts músics encara toquen avui com es feia als anys seixanta. A mi, aquella música ja no m’interessa gaire, i per això només toco amb músics que puguin tocar els meus grooves, i en aquest sentit tant me fa d’on vinguin.”


Dos textos sobre Joe Zawinul (I)

La implacabilitat de la vida i d’una malaltia que no fa distincions a l’hora de triar les seves víctimes van fer que el projecte formalment més grandiloqüent de Joe Zawinul esdevingués també la manera de posar una fi digna a una carrera magistral com poques. Això deia, entre moltes altres coses, fa poc menys d’un any en parlar sobre l’experiment que el va dur a treballar amb una big band de debò després d’anys i anys fent que els seus reduïts combos sonessin com una veritable orquestra.

JAÇ: En alguna altra entrevista de presentació del disc, ha dit que el projecte amb la big band no va sortir de vostè, sinó que li van demanar que el tirés endavant.
Joe Zawinul: De fet, la idea va néixer l’any 1989, quan em van proposar que traslladés alguns dels temes de Weather Report a un context de big band. Vince Mendoza es va posar a treballar i ara també ha estat ell qui s’ha ocupat de fer els darrers arranjaments, tot i que més aviat la seva ha estat una feina de redistribució de les notes perquè, a diferència del que sol fer normalment un arranjador, que és reescriure tota la partitura, aquí en Vince ha hagut de fer una feina molt més meticulosa, treballant nota per nota.

La música de Joe Zawinul sempre ha estat molt simfònica, per entendre’ns. No li feia por haver d’ampliar el nombre de músics amb el risc de saturació que això comportava?
No, perquè en això precisament rau l’art de fer música. Les partitures són molt fidels a l’esperit de Weather Report en termes d’espai i de ritme, i capturen tots els elements importants d’aquells temes. Potser la única diferència clara és que ara sona encara més poderosa, però això també respon potser a la meva manera de pensar, perquè tinc una mentalitat orquestral.

Un dels trets més distintius de la música i de la carrera de Joe Zawinul, i que també impregna aquest disc, és aquest interès per la música en el sentit més ampli de la paraula, tant estilísticament com geogràfica.
Sóc fill de la cultura de l’Imperi Austrohongarès. Em vaig criar als carrers, on senties tota mena de coses: des de la música de Mozart o de Johann Strauss fins a les tonades de músics de carrer autodidactes. Aquell imperi abraçava països amb tradicions molt diferents, com Iugoslàvia, Itàlia, Romania... Abans que Nova York esdevingués el melting pot que és avui, potser la ciutat més multicultural era Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, tot i els esforços per reconstruir el país, vam descobrir la música nord-americana, que anys més tard seria important en la meva trajectòria. Vaig començar a copiar i a incorporar el que feien els músics negres a la meva música, fins el punt que no puc negar que els ritmes i els patrons d’aquesta música van ser fonamentals a l’hora de forjar el meu groove. I dic que és meu perquè no hi ha hagut cap més músic que hagi pogut copiar-lo, i fins i tot diria que cada vegada hi ha menys músics de la vella escola que el puguin tocar, i no pas perquè sigui més o menys bo que el de qualsevol altre, no, sinó perquè és molt personal. Per això mateix, només toco amb músics que es puguin adaptar a aquests grooves, i tant me fa d’on siguin. Potser això expliqui també en part perquè m’he allunyat en els darrers anys de la música nord-americana, perquè crec a més que ha estat molt nociva per a molts músics, ja que els ha impedit de créixer musicalment.

David Mengual. Mosaic

(publicat en el número 25 de la revista Jaç, dins de la sèrie de millors discos del jazz català)

“Era el meu quart disc, i va ser, des del principi, tot molt lúdic”, explica David Mengual recordant el procés d’enregistrament de les dues cares d’un projecte encertadament batejat amb el nom de “Mosaic”. La primera, l’exploració d’un repertori en formació de trio, guitarra, saxo i contrabaix; la segona, l’exploració del mateix repertori interpretat en aquesta ocasió per un nonet i amb la intervenció fonamental del guitarrista Javier Feierstein com a arranjador. Però no és el repertori l’únic element en comú de tots dos discos: “Quan vaig començar a escriure aquella música, una de les coses que tenia més clares era qui volia que la toqués”, diu Mengual.

Els discos que van formar el projecte “Mosaic” van ser fruit del treball i de la complicitat. “Per enregistrar el disc del trio, vam passar una setmana en una casa a la vora de la platja, tocant, estant junts, xerrant, enregistrant. Aquell era l’ambient propici potser per un experiment com aquell”. Tampoc van anar a l’estudi els músics del nonet per tocar els arranjaments del Javier Feierstein sobre les partitures de Mengual: les sessions d’aquest segon àlbum es van fer a la Nova Jazz Cava de Terrassa. I el contrabaixista aprofita la conversa per revelar un detall potser sorprenent: “va ser allà on tots vam veure per primera vegada la feina del Javier. I dic tots, perquè jo tampoc no sabia què havia escrit. En aquella situació, em vaig sentir com un músic més, com si estigués tocant per primera vegada les composicions d’altri, perquè una part molt important del mèrit d’aquell disc és, innegablement, del Javier”.

L’esperit lúdic i col·lectiu del projecte “Mosaic” no acaba però en la música. També les portades dels dos discos van ser creades especialment pels enregistraments per la germana del contrabaixista, Elissa Mengual, i recullen a la seva manera els conceptes musicals que podem trobar en cadascun dels CD.

Durant la conversa, el periodista no ha pogut foragitar del seu cap una idea, i quan s’atreveix a preguntar a Mengual com sonaria ara aquell mateix repertori, després de tant de temps i un cop tots els participants s’han convertit en primeres espases del jazz i han seguit trajectòries tan diferents entre sí, què passaria si el projecte “Mosaic” tornés a la vida per comprovar com pot evolucionar una música tan orgànica com la d’aquests dos treballs en mans d’uns intèrprets units, aleshores i encara avui, per la complicitat, el contrabaixista esclafeix a riure i diu: “No, no... No hi vull pensar. Més val que deixem les coses com estan”.