dimecres, 23 de gener de 2008

E.S.T. Inspiració clàssica

(versió íntegra de l'entrevista publicada en el número 14 [primavera de 2007] de la revista Jaç)

Sembla com si haver titulat el seu darrer treball Tuesday Wonderland (Act) hagi convertit aquest dia de la setmana en sinònim de bona sort, perquè el dimarts abans de l’entrevista Esbjörn Svensson va rebre el Grammy suec en la categoria de millor disc de jazz de l’any. E.S.T., la formació que rep el seu nom del pianista tot i que ens trobem realment davant d’un trio sense líders, arribarà el 10 de març a la Nova Jazz Cava per presentar aquest treball en el marc del 26è Festival de Jazz de Terrassa, després de tres concerts per terres andaluses (el 7 a Granada, el 8 a Màlaga i el 9 a Sevilla).

Ferran Esteve

En alguna altra entrevista, has dit que la idea seminal d’aquest disc era escriure alguna cosa inspirada en El clave ben temperat, de Bach, però que vas haver de canviar d’idea perquè et vas adonar que no funcionava. Per què?
És ben senzill. Les meves expectatives eren massa ambicioses, o potser és que vaig voler anar massa lluny, tant amb el trio com en el meu paper com a pianista i compositor
, perquè vam trobar que era massa difícil tocar tot el material que havia escrit i fer-ho d’una manera que sonés natural i bé amb el trio, sobretot els passatges de les fugues. Era un material tan escrit en comparació amb la nostra trajectòria que no ens sentíem còmodes, ens calia més espai per a la improvisació.

Tot i així, el primer que se sent al CD és un preludi absolutament bachià.
Sí, és cert. És potser un dels elements més evidents que fan de pont entre la idea que tenia del disc i el que ha acabat sent. I crec que funciona. El disc havia de començar amb una suite en què participaven també el contrabaix i la bateria, però el resultat que hi ha el CD és fruit de la improvisació, perquè m’havia adonat que hi havia massa coses i que això ens limitava.

Per tant, E.S.T. és partidària de reduir la música als elements purament necessaris i començar a construir un discurs a partir d’aquest punt?
, tot i que sempre has de tenir ben present per a qui escrius, qui tocarà aquelles peces i què pots esperar dels músics. En aquest cas en concret, vaig adonar-me que funcionàvem millor com més llibertat tinguéssim.

Encara has de pensar en qui tocarà les teves peces després de tants anys amb el trio?
Bé, potser ho faig inconscientment, perquè el cert és que bona part dels temes que escric per al trio surten d’una manera molt natural. Suposo, però, que després de nou discos amb E.S.T., pensava que havia arribat el moment de fer alguna cosa diferent, de posar-nos un altre repte. De debò, volia provar d’anar més enllà. El cert és que, malgrat que al final vaig acabar descartant el projecte, el mer fet d’haver-me plantejat aquesta premissa fa que aquest disc sigui un treball diferent a tota la resta de coses que hem fet. Crec que hi ha, per exemple, una presència més gran d’influències clàssiques.

I d’on ve aquest interès tan gran per la música clàssica?
Bé, potser perquè em vaig adonar que m’interessava més la música clàssica que el jazz.

Algun període en concret? Algun compositor?
En aquest cas, la referència evident és Bach, però se’m fa difícil triar un nom o un període, perquè m’encanta l’època romàntica, Bartok...

I què treu un improvisador de la música clàssica?
Moltíssimes coses. Potser hauria de respondre la pregunta des d’un altre punt de vista: cada vegada em cansava més el jazz, sentir jazz. I això feia que em demanés si no hi havia res més, si no hi havia altres músiques que em poguessin servir com a font d’inspiració. És així com vaig començar a sentir més i més música clàssica, i com vaig descobrir totes les idees que hi ha en l’obra de cada compositor: com resolen els problemes que es plantegen, les progressions d’acords, les estructures, les dinàmiques... Bach, Chopin, Beethoven, Mozart... tots ells són mestres, i van aconseguir crear un llenguatge únic, únic encara avui. I aquest descobriment va ser tota una força creadora en el meu cas, perquè he après a no tenir por a què les meves peces no sonin jazzístiques. Oblidem-nos del jazz! Hem de mirar de fer música, punt. I si podem fer servir elements del jazz, perfecte, però si ens hem de decantar per un altre estil, no passa res.

Una manera de pensar que és força present en els vostres treballs. Has dit que et vas avorrir de sentir jazz. Per què? Què et mancava?
Si he de dir una data aproximada, diria que va passar a mitjan anys noranta. Buscava altres fonts d’inspiració perquè trobava el jazz massa repetitiu, i les vaig trobar en la música clàssica. Això no vol dir que no escolti jazz. Tot el contrari, ara hi he tornat, però crec que aquesta decisió va aconseguir que adoptés una actitud més oberta envers la música. Ara, el jazz em sembla més ric que no pas ho era abans, potser també perquè han canviat les formes. Potser ara ja no pensem que el jazz sigui només una forma AABA, o una melodia, un seguit de solos i després la melodia de nou. Hi ha tantes maneres de treballar musicalment...

Pot ser, llavors, que Tuesday Wonderland sigui el punt culminant d’aquesta cerca?
No ho sé. Tot el que he comentat és el resultat d’un procés molt llarg, d’un procés que ha durat anys. I pot ser que aquest disc en sigui el fruit, sí.
El problema que tinc ara és que em costa molt pensar què pot venir després d’aquest disc. He volgut arribar al cor de la música, i potser ara ens hi estem acostant. De vegades penso que no cal composar tant abans d’entrar a l’estudi, que és possible composar en temps real, dalt de l’escenari, fer el que fa Keith Jarrett quan toca a piano sol. I no sé si el resultat pot ser free jazz, solos llargs, codes... Però sí que crec que és un camí molt interessant, un camí que el trio està capacitat per recórrer.