dissabte, 12 de juliol de 2008

Herbie Hancock: Goldfinger

(entrevista publicada en el número 20 [juny-juliol de 2008] de la revista Jaç)

Per segona vegada, Herbie Hancock va inscriure el seu nom en el palmarès dels premis Grammy amb River (Verve), un disc dedicat a la música de la cantant Joni Mitchell. Un dels grans pianistes de la segona meitat del segle passat, i pont imprescindible per entendre la relació entre el jazz i el funky, l’artífex dels Head Hunters i compositor de temes com “Cantaloupe Island” també va participar en l’efervescència dels anys 60, i des de tots els punts de vista. No només el free jazz va recollir les revoltes d’aquella dècada

Ferran Esteve

Acaba de guanyar un Grammy amb River (Verve), un disc d’homenatge a Joni Mitchell. No és la primera vegada que treballa amb música amb lletra, però si potser la primera que treballa amb una música en què la lletra té tant de pes. Com va sorgir el projecte?
El cert és que la idea me la van proposar des de Verve Records. Havíem començat a parlar de com enfocar el meu nou disc. Jo només tenia clar que volia fer alguna cosa que tendís cap a la bellesa, una música que no demanés del públic un esforç massa gran per entrar-hi. I van ser ells els que van posar al damunt de la taula el nom de la Joni, perquè estaven al cas de la nostra amistat i sabien que jo respecto molt la seva feina. Em va semblar una idea excel•lent, i ens vam posar a treballar-hi, perquè era conscient que un projecte d’aquella mena també m’oferia l’oportunitat d’enfrontar-me a un dels meus punts dèbils: com passa amb molts altres músics de jazz, jo no estic acostumat a parar atenció a la lletra de les cançons, i la Joni és, sobretot, una poetessa, una lletrista excel•lent. L’única manera, per tant, de ser honest amb la música de la Joni era desplaçar el pes del treball de les melodies i les harmonies cap a les lletres. En aquest sentit, he de dir que ha estat fonamental també que el productor del treball hagi estat el Larry Klein, una persona extraordinària i a qui ja coneixia perquè ja havíem treballat plegats, però que, a més, havia tocat el baix en el grup de la Joni i havia estat el seu marit, així que tenia un coneixement del material exhaustiu.

Aquest desig de no obligar els oïdors a lluitar amb la música que els arriba per entendre què està passant em fa pensar en alguns dels seus treballs anteriors. Em fa l’efecte que vostè sempre ha buscat la manera de trobar l’equilibri entre la música o els projectes que volia fer i una proposta que servís alhora per acostar el públic a la música de jazz.
En la seva pregunta hi ha dos elements: d’una banda, quan faig música, no la faig exclusivament pensant en mi, sinó que la veig més aviat com una projecció del que sento, com una cosa que vull compartir amb la gent. En certa manera, podríem dir que, si faig música, la faig per ells. És evident que qualsevol artista vol arribar al major nombre de persones possible, però no hi ha una única manera de fer-ho. Jo he triat el camí auditiu, i en aquest sentit ha estat molt important el meu creixement personal. Crec que el jazz és una música extraordinària i que exemplifica algunes de les característiques més importants de l’ésser humà.

Com ara?
El jazz és fill del moment; prefereix compartir a competir; requereix una gran dosi de confiança, perquè has de confiar en tu mateix i has de confiar també en el que fan la resta de músics, atès que tot passa per la improvisació; i exigeix a més la capacitat de no jutjar les accions dels altres, perquè la música es fa en el si d’un grup, i si jutges el que estan fent la resta, mai no acabarà de fluir la música. Quan toques en un grup, acceptes tot el que passa, i la teva actitud ha de ser la de dir: “Què puc fer per treure més suc de tot això?”. Tots aquests aspectes també són característiques fonamentals de l’ésser humà. La meva feina, per tant, no és només donar a conèixer la meva música, sinó el jazz, i tot això m’ha fet prendre consciència d’una altra cosa molt important, i aquí responc la segona part de la pregunta: si no treballem per captar un públic nou, la música corre el risc de morir, perquè el públic de sempre envelleix. Si no hi ha un públic nou, no hi haurà concerts, i si no hi ha concerts, els músics no podran sobreviure.

I creu que un dels problemes del jazz és que els músics no han parat prou atenció a aquest fet?
No, no. Tothom veu el problema a la seva manera, i tothom decideix quina música vol fer arribar al públic. No estic dient que tothom hagi d’abraçar la meva postura, perquè si jo penso així és perquè he arribat a la convicció que tinc un cert talent per fer aquesta música sense perdre la meva integritat. I això és molt important, perquè cal fer les coses perquè així ho desitgem, amb honestedat.

Potser és més senzill fer les coses amb honradesa en el món del jazz perquè tampoc hi ha un negoci econòmic al seu voltant tan important.
I perquè creuen molt més en la música que fan.

Què l’ha dut a fer-se aquesta composició de lloc del jazz?
Han hagut de passar molts anys i molts concerts, però també ha tingut un pes important en tot això el meu creixement com a ésser humà, perquè una bona part de tot això ha estat el resultat de la meva pràctica del budisme.

Quin paper ha tingut en aquesta filosofia musical haver treballant durant tants anys com a sideman i, després, haver estat al capdavant de tants músics?
Evidentment, moltes d’aquestes lliçons no me les va ensenyar inicialment el budisme, tot i que n’he estat conscient gràcies a ell, sinó que les vaig aprendre de Miles Davis, per bé que sovint era d’una manera un pèl inconscient perquè, encara que jo parlava molt amb el Wayne [Shorter] i el Tony [Williams], el Miles no sempre ens transmetia tot allò mitjançant les paraules, sinó amb la música, a través de la seva manera de tocar. Aquesta va ser una de les coses més importants que em va ensenyar: a escoltar. Quan el sentia improvisar, m’adonava que tot el que feia estava relacionat amb el que jo tocava, o amb el que tocava el Tony, i jo no hi estava acostumat. Potser no era la primera vegada que sentia tocar d’aquella manera, però sí que era la primera vegada que veia que algú ho feia d’una manera tan profunda. I cada vegada que el sentia, em deia a mi mateix que allò era el que jo volia fer, i que també ho volia més quan formés el meu grup, per poder compartir amb altres músics tot el que ell havia compartit amb mi.

Suposo que aquell període devia ser força impressionant per vostè i per la resta de membres del grup, no només per la responsabilitat d’estar ocupant el lloc que havien ocupat abans altres músics sinó perquè aquell quintet va ser un dels primers grups que va posar la improvisació col•lectiva a l’abast d’un públic més ortodox.
La música estava canviant. Durant els anys seixanta, els moviments avantguardistes van ser un motor important, perquè aquella va ser una època de canvis arreu del món, però sobretot als Estats Units...

I sobretot per a la població negra...
Sí, sobretot per a la població negra, però tampoc no podem oblidar-nos dels joves, perquè durant aquella dècada, i també durant els anys setanta, els joves van fer seva la lluita contra l’ordre social existent. I Miles, que era una persona molt respectada perquè amb ell havien tocat alguns dels noms més importants, com John Coltrane, Bill Evans o Wynton Kelly, va contractar un grup molt jove just en un moment en què la joventut, per primera vegada en la història dels Estats Units, estava imposant el seu gust i marcant el pas, i no només en termes musicals, sinó també culturals, perquè la cultura acaba sent un reflex de l’època. Amb aquella decisió, Miles es mantenia fidel a l’esperit d’aquells anys en un moment en què el jazz, tot i que era molt més visible que en l’actualitat, havia abandonat la primera línia, que ara ocupaven el pop i el rock, els Beatles i els Rolling Stones. Dit això, encara quedava bé dir que t’agradava el jazz.

Entre quins sectors de la societat?
Entre alguns músics de rock, per exemple, com Jimi Hendrix o Santana, però també entre actors com Elizabeth Taylor, Richard Burton o l’Ava Gardner, o fins i tot entre gent del món clàssic, perquè el Leonard Bernstein era un apassionat de l’Ornette Coleman.

Deixant de banda la feina que va fer amb Miles, com van afectar els canvis socials i culturals d’aquella època la seva carrera i la seva música?
En aquells anys no només tocava amb Miles, sinó que també tocava amb els meus grups, tot i que a un ritme inferior. La irrupció dels corrents d’avantguarda, per exemple, o dels canvis socials expliquen dos temes meus: “Maiden Voyage”, que inicialment el vaig escriure per a un anunci d’una colònia d’home, i “Riot”, dedicada als disturbis racials. En el primer cas, vaig voler explorar les possibilitats de fer que un tema senzill i agradable des d’un punt de vista melòdic i harmònic, i que l’havia escrit inicialment per a un anunci de televisió d’una colònia d’home, sonés d’una altra manera, que no s’assemblés a la música que se solia enregistrar en aquella època. Suposo que volia que la meva música recollís el desig de canvi que tothom experimentava.

Era tothom conscient durant els anys seixanta de què era el que desitjaven o podia més el desig de canvi?
Podríem dir que hi havia les dues actituds: d’una banda, la gent estava amoïnada pels drets humans, per la guerra del Vietnam, i en aquest sentit és evident què volia, per exemple, Martin Luther King, què volia la gent: igualtat i que la guerra acabés; d’altra banda, hi havia tot el món de les drogues psicodèliques, on sí que era molt més obvi el desig d’exploració. La societat volia canviar i volia descobrir nous camins, i allò era precisament el que els oferia el quintet del Miles. Musicalment, pel fet jo em vaig passar bona part d’aquells anys tocant al costat de Miles, no vaig poder donar a conèixer gaire la meva feina perquè no tenia moltes oportunitats de tocar els temes que escrivia o enregistrava, només quan no sortíem de gira amb Miles o quan ell no hi era i jo podia buscar una actuació a trio amb el Tony i el Ron [Carter]. No va ser fins que vaig deixar el grup que vaig començar a investigar més a fons totes aquelles avingudes.

I van arribar els anys setanta, que també van ser uns anys d’inquietuds, tot i que no van tenir res a veure amb la dècada anterior.
Sí. Durant els anys setanta molts músics del món del jazz van decidir experimentar barrejant el jazz amb el rock. Jo, en canvi, em vaig decantar per una música en què el funky i el rhythm’n’blues tenien més pes, perquè aquella música m’interessava més que el rock.

A partir d’aquell moment, la visibilitat del jazz va començar a decaure. Abans ha dit, però, que ara té la impressió que la situació està canviant. A què ho atribueix? A què el jazz ha decidit abandonar la torre d’ivori en què ha estat o l’han fet estar durant molts anys i no té cap problema a reconèixer que pot tenir molts punts en comú amb altres gèneres?
Aquesta ha estat sempre la meva postura. El jazz és una música molt respectada, i potser és cert que hi ha gent que encara creu que viu en una torre d’ivori, però jo no em penedeixo de cap de les decisions que he pres al llarg de la meva carrera, perquè crec han estat profitoses. Fins i tot m’atreviria a dir que el fet que un instrumentista de jazz hagi guanyat un altre cop el Grammy al disc de l’any és un símptoma ben clar de què a la gent li agrada el jazz, que creuen que aquesta música mereix més reconeixement. El premi que m’han concedit és una declaració de la relació que existeix entre els Estats Units i el jazz, i crec que ben aviat en veurem els resultats. De fet, ja els podem veure perquè, si no fos així, la indústria discogràfica, que és qui vota en els Grammy, no m’hauria premiat. Aquest guardó és molt important per a mi, sí, però també ho és pel món del jazz.