Roy Haynes

(entrevista publicada en el número 33 de la revista Jaç)

Ens rep en un xandall amb caputxa i cantant “Over the Rainbow”. Roy Haynes sembla més jove del que diu la seva edat cronològica, com demostrarà unes hores més tard d’aquesta entrevista —entrevista-express gràcies a la intervenció indesitjada d’un tour manager que no abandonarà la sala en cap moment— al Jamboree al capdavant del seu quartet, eloqüentment batejat The fountain of youth. El bateria, nascut l’any 1925 i en actiu des del 1945, és potser un dels darrers grans noms de la seva generació que queden vius. La mitologia del jazz comença a tenir més noms allà que aquí [en el moment d’escriure aquestes línies, salta la notícia de la mort d’un altre històric, Hank Jones], i precisament per això poder parlar amb Roy Haynes, tot i que no sigui gaire amic de concedir entrevistes i dediqui els primers minuts d’aquesta xerrada a jugar a fet i amagar amb les preguntes que li plantegen, és l’ocasió de mirar d’aprofundir una mica més en la història d’una música que ha evolucionat a una velocitat vertiginosa d’ençà que va començar a sonar, al tombant del segle passat. Perquè, si una cosa és indubtable és que Roy Haynes ha estat testimoni de luxe de quasi totes les grans evolucions estilístiques d’aquesta música d’ençà que va començar la seva carrera al costat d’històrics tan diferents com Charlie Parker o Louis Armstrong.

Jaç: Quan s’està en presència d’algú com vostè, que ha format part d’alguns moments decisius en la història del jazz, és difícil no demanar-se si, en aquestes situacions, el músic és conscient que, musicalment parlant, estan passant coses, si és conscient que el que estan fent està canviant el rumb de la història de la música.

Roy Haynes: He entès tota la pregunta llevat de la darrera frase.

Jaç: Vostè ha tocat amb músics que han contribuït a enriquir la història del jazz, intèrprets com Miles Davis, Charlie Parker o John Coltrane que han canviat el jazz. Com a membre d’alguns d’aquests grups, en el moment de la creació el músic és conscient que el jazz no serà igual a com l’enteníem, ja sigui des d’un punt de vista rítmic, melòdic o harmònic?

R.H.: Vostè és músic?

Jaç: No. Vaig estudiar música, però no sóc músic.

R.H.: He entès tota la pregunta llevat del darrer tros, això de si el que fem està canviant el rumb de la música.

Jaç: Per exemple, prenem Kind of Blue. Kind of Blue va canviar la percepció que teníem del jazz. Vostè ha participat en moments decisius, ha tocat al costat d’autèntiques estrelles. Va tenir mai la sensació de què la música que feien estava obrint noves portes? Sentia que estaven fent alguna cosa gran?

R.H.: Evidentment que ho pensava, perquè Charlie Parker era una figura, com també ho eren els altres músics que ha esmentat. I jo formava part de tot allò.

Jaç: Què sent el músic en aquells moments?

R.H.: Que què sent? Jo em sentia de conya perquè tenia vint anys, i formar part de tot allò era sensacional. Sabia que era un moment important, i jo sabia que jo també era algú important. Quina edat té?

Jaç: 34 anys

R.H.: És que quan m’ha fet aquesta pregunta... És evident que n’érem conscients. L’estiu de 1949 vaig enregistrar un disc amb Bud Powell. Al disc també tocaven Tommy Potter [contrabaix], Fats Navarro [trompeta] i Sonny Rollins [saxo], que aleshores era un adolescent. I recordo que durant aquella sessió, Bud Powell va dir: “D’aquí 10 anys, la gent intentarà tocar el que nosaltres estem fent ara”. Allò ho va dir el 1949, i ara som en el 2010...

Jaç: ...I hi ha gent que segueix provant de tocar aquella música...

R.H.: Sí. Alguns ho fan, d’altres, no, però tot busquen allò que va crear la gent que es trobava aquell dia en aquell estudi. I recordo les paraules de Bud Powell. En Bud va emprar la paraula “motherfuckers” [fills de puta]. Va dir: “D’aquí 10 anys, tots aquests fills de puta miraran tocar això que fem nosaltres”. Molts anys més tard, Chick Corea va fer un disc que es titulava precisament Remembering Bud Powell, que contenia algunes de les peces d’aquella sessió, i d’aquí dos mesos sortiré de gira amb un grup nou, The Freedom Band, format per Chick Corea, Kenny Garrett i Christian McBride i també tocarem música de Bud Powell de finals dels anys quaranta.

Jaç: Sembla com si Bud Powell sigui una referència constant en la seva carrera.

R.H.: Sí. Justament ahir parlava de la seva música. Va ser un visionari, però mai va obtenir el reconeixement que es mereixia. Afortunadament, jo he viscut alguns anys més i he pogut obtenir una part d’aquest reconeixement.

Jaç: Potser no es va reconèixer la figura de Bud Powell en el seu moment, però avui ningú no dubta que ha estat un dels pianistes més grans...

R.H.: El cert és que sí que hi va haver gent que ho va saber veure en el seu moment, que va saber veure que el que tocava Bud Powell era molt especial. Jo vaig ser una d’aquestes persones.

Jaç: En el currículum de Roy Haynes trobem grups de tota mena, des de combos petits fins a big bands, des de grups de swing fins a formacions més lliures. Li ha resultat fàcil passar d’una situació a l’altra?

R.H.: Com a bateria, la teva funció principal ha de ser saber portar el swing del tema. A molts músics d’aquella època els agradava la meva manera de tocar la bateria, perquè hi trobaven que, a banda de ser un bon bateria, tocava amb swing i amb sentiment. Però aquest sentiment venia del meu interior, i arribava a la bateria a través de les meves mans i de les baquetes. Por sort, aquest sentiment no m’ha abandonat, i ha estat potser un dels elements més importants que m’ha permès mantenir-ne en actiu durant tot aquest temps. Perquè el swing no és només una paraula que sona bé, sinó que és un dels pilars d’aquesta música.

Jaç: I aquest swing, s’aprèn?

R.H.: Si l’has d’aprendre, no és el mateix, és un pèl més antinatural, però el cert és que el món actual està ple de coses que no són naturals. Vivim en un món molt sintètic, en un món sense ànima. En la meva època, les coses eren diferents: la llet sabia a llet, no donaven de menjar als animals les porqueries que donen avui...

Jaç: Tot i així, en la seva època, per la gent de la seva raça, no crec que el món fos un lloc gaire agradable. Vostè, com a afroamericà, de ben segur que va patir discriminació racial, va haver de treballar més que molta més gent pel fet de ser negre...

R.H.: Les coses han canviat una mica avui, però aquesta discriminació encara existeix. Als Estats Units hi ha gent que encara no ha acceptat que tenim un president negre, i aquesta frustració es nota en moltes més actituds. Hi ha gent que es pensa que aquestes coses no passen, però encara passen. Una de les coses més extraordinàries de tocar aquesta música i de voltar per tot el món és que aprens i veus moltes coses.

Jaç: Abans parlàvem del seu swing, i vostè és un dels bateries que ha aconseguit demostrar que es pot swingar no només amb les baquetes, sinó també amb les escombretes. De fet, en alguna entrevista del passat va dir que volia tornar a tocar amb escombretes...

R.H.: Això va ser fa uns anys, perquè ara ja no ho puc fer... Ara em costa més, perquè no tinc les mateixes sensacions. A més, tocar amb escombretes no depèn només de tu, sinó que també depèn de com sigui el contrabaixista amb qui toques. Si toques amb un contrabaixista que no té una pulsació forta, tocar amb escombretes és un error, no sona igual, sobretot a mesura que et fas gran, perquè perds sensibilitat.

Jaç: També li passa això amb les baquetes?

R.H.: No tant com quan toco amb escombretes. Fa uns anys vaig fer una sessió d’enregistrament al Japó amb uns quants músics... No recordo qui hi va participar, però en un dels temes, un tema prou ràpid, vaig tocar tota l’estona les escombretes. Era la primera vegada que ho feia en molts anys. És una pena que molts bateries actuals hagin deixat de tocar amb escombretes.