Pepe Habichuela i Dave Holland: units pel ritme

(publicat en el número 19 [abril-maig 2008] de la revista Jaç]

Dos patriarques en els seus respectius mons, dos mestres del seu art, dos exploradors incansables a la recerca de la nota i la falseta més genuïna. Es van conèixer fa poc més d’un any i volen dur a l’estudi aquesta troba per tal que quedi documentada en un futur disc. La promotora Arco y Flecha els apropa ara en viu i en directe, el 13 de maig, al Mercat de les Flors de Barcelona. La flegma britànica d’un dels més reconeguts contrabaixistes de jazz i el toque ancestral d’una ànima flamenca units per la màgia del ritme.

Ferran Esteve

Que les fronteres físiques tenen una importància pràcticament residual en el món de la música és un fet que avui ja ningú nega. Arribar a aquest punt, però, ha exigit una bona dosi de feina i d’iniciatives de tota mena. Una de les més agosarades que han sorgit dins de la pell de brau ha estat el projecte “El jazz viene del sur”, un programa de la Junta d’Andalusia que, d’ençà de la primera edició, que va tenir com a protagonista el percussionista Guillermo McGill (vegeu l’article dedicat a ell en aquest mateix número de la revista), ha buscat la connexió entre músics de flamenc i músics de jazz d’arreu del món. Recuperant un format que ja van fer servir l’any 99, quan els organitzadors van recórrer al guitarrista Vicente Amigo i al contrabaixista Charlie Haden, el destí (i la iniciativa de dos agitadors culturals com Sergio Merino i Mario Pacheco) ha volgut que, en un gest que dóna un nou impuls a un projecte que, lluny de les modes del mestissatge, pretén anar més enllà en la fusió de músiques, dos monstres, cadascú en el seu terreny respectiu, s’hagin pogut donar la mà musicalment parlant, perquè si en una cosa coincideixen tant Dave Holland com Pepe Habichuela és en la fascinació que els ha provocat aquest encontre i les portes que els ha obert. “Treballar amb el Pepe m’ha servit per entendre que el flamenc no és només un estil musical o de ball, sinó una manera d’entendre el món, el principal canal d’expressió de tot un poble, i crec que per això el que fem pot arribar a molta gent, encara que no estiguin familiaritzats amb aquest estil, perquè és un llenguatge que va més enllà del simple fet musical”, explica Holland, que admet també que aquests darrers dos anys han servit perquè descobrís una música que, malgrat tot, no és la primera vegada que es marida amb el jazz.

Tocar amb un músic d’un entorn musical tan diferent no és una novetat ni per l’un ni per l’altre. Pepe Habichuela va tenir el privilegi de compartir aventures musicals amb un dels pares de la modernitat jazzística més transgressora, Don Cherry -“em va ensenyar moltes coses, perquè sempre aprens molt quan toques al costat de grans músics”-, i Holland va sortir de gira el passat mes de desembre amb Anouar Brahem i John Surman, en uns concerts que els van servir per recuperar el repertori del treball Thimar (ECM). Ara, però, tots dos entren en un terreny nou: “He de reconèixer que jo no sabia qui era Dave Holland quan Mario Pacheco em va dir que volia treballar amb mi”, diu Habichuela. “Vaig anar a un concert que va fer a San Juan Evangelista i vaig flipar. Allà va ser on vaig decidir que sí, que havíem de treballar junts. I el que més em va sorprendre aquell primer dia, i que he confirmat després, és que no només és un músic grandiós, sinó que és una persona d’una intel·ligència privilegiada, perquè entenia perfectament com funcionava cada pal poc després de començar a tocar-lo, i feia coses amb el contrabaix increïbles”.

El projecte s’ha anat coent a poc a poc: reunions i uns quants assajos abans de l’estrena l’any passat a Sevilla, Còrdova i Granada, més reunions per seguir parlant de diferents aspectes de la música mentre cadascú estudiava el repertori i seguia endavant amb els seus projectes, una nova setmana d’assajos abans d’aquesta petita gira per l’Estat, l’enregistrament d’un treball amb la perspectiva de presentar-lo amb una gira més ambiciosa d’aquí un any... En una indústria en què sembla que la primera premissa de tot projecte sigui la urgència, sobta trobar algú amb ganes de fer les coses quan toca. “És que sento un gran respecte pel Pepe, per la seva família i per la música que fem, i no vull que això acabi convertint-se en un projecte més de flamenc i jazz perquè hi ha moltíssima feina al darrere, molt d’afecte i moltes hores en comú”, comenta Dave Holland, que fins i tot ha volgut aportar el seu gra de sorra a l’espectacle escrivint alguns temes que estrenaran el mes de maig tot i la magnitud de l’empresa. “No negaré l’evidència, que és que la tasca ha estat molt complicada, ni diré que no he tingut problemes perquè sí que els he tingut amb alguns pals, com ara la siguiriya, però tinc algunes idees que vull presentar a la resta de músics i veure què pot sortir”.

En la conversa amb Pepe Habichuela també surt sovint la paraula “respecte”, perquè si una cosa caracteritza els dos músics que encapçalen el cartell -i potser és això el que ha fet que congeniïn tan bé- és la seva humilitat a l’hora d’enfrontar-se al fet musical. “Que un músic com Dave Holland vulgui treballar amb mi, que dediqui hores i hores a estudiar uns pals que no coneix, que, tot i que els agafi molt ràpid i sigui capaç de fer coses increïbles, decideixi seguir estudiant les cintes de la música que tocàvem, demostra un amor per la música absolut, i quan passa una cosa així només pots admirar aquesta persona, perquè realment fa les coses amb el cor”.

Aquesta nova reunió del projecte conjunt de Pepe Habichuela i Dave Holland serà, però, un pèl diferent al que els aficionats andalusos van poder veure l’any passat. “A banda dels canvis que hi pugui haver en el repertori, he decidit incorporar en aquesta nova etapa el meu fill José Miguel. És un tros de músic i tinc moltes ganes de veure quina mena de química musical sorgeix entre ell i Dave”, explica el guitarrista.

Si alguna cosa està clara i podem predir sense gaire risc a equivocar-nos és que, vista la trajectòria dels dos músics, els concerts i el disc que planegen enregistrar serà una autèntica orgia rítmica. “Sí, Dave i jo som dos musics per qui el ritme té molta importància. A mi dóna’m dues notes ben tocades i un bon ritme, que jo em contagio immediatament”. Potser aquest darrer concepte és l’autèntic eix vertebrador de l’aposta d’un andalús i un anglès: contagiar-se sense por a convertir-se en una altra cosa.