El trio que encapçala el pianista Colin Vallon possiblement sigui el grup de jazz suís més sol·licitat i amb més projecció del moment. Amb tres discos al sarró, una trajectòria que va començar el 2004 i un desig cada vegada més clar de mostrar-se com un grup en què no hi ha un líder sinó tres músics que construeixen el seu art tot col·laborant entre ells, el grup va cridar l’atenció va més poc més de dos anys de Manfred Eicher. Aquest dimarts debuten a Barcelona, en el darrer concert del cicle ECM Barcelona L’Auditori Series.
El primer que crida l’atenció del nou treball és que, mentre que en els dos primers discos el grup s’anomenava “Colin Vallon Trio”, a Rruga (ECM) trobem els noms dels tres components a la portada, com si aquest darrer treball fos més aviat un esforç col·lectiu que l’obra d’un grup encapçalar per un pianista.
Colin Vallon: Podríem dir que vaig ser jo qui va fundar el grup, i per això al principi ens dèiem Colin Vallon Trio, però ben aviat vam veure clar que la nostra música era el fruit del treball de tots tres, que era un esforç col·lectiu, i ens venia de gust deixar-ho clar també visualment en aquest disc. En els treballs anteriors, la majoria de composicions eren meves, tot i que també hi havia algunes improvisacions col·lectives i alguna versió; en aquest darrer disc, les composicions són dels tres, i per això també em semblava important que sortissin els tres noms a la portada.
Ailleurs, el segon disc del grup, el va publicar HatHut Records, i ara heu enregistrat per a ECM. Us trobeu a gust en segells minoritaris i amb una línia estilística tan concreta?
C.V.: Sí, tot i que ECM és un segell molt més gran que HatHut Records, potser el segell més important que hi ha. La nostra música no està pensada per al gran públic, i em sembla important posicionar-se clarament en el mercat. Potser si haguéssim enregistrat per a una discogràfica més comercial, haurien volgut que el disc tingués precisament un impacte comercial més gran, però l’avantatge d’enregistrar per segells com HatHut o ECM és que, en aquests casos, la música és més important que les vendes o la imatge.
Els projectes d’ECM tenen fama de coure’s a foc molt lent. Quant de temps ha passat d’ençà que us van proposar fer el disc fins el moment en què ha aparegut al mercat?
Samuel Rohrer: Uns dos anys i mig. Van passar dos anys abans que entréssim a l’estudi i uns vuit mesos d’ençà que hi vam anar fins a la sortida del disc.
C. V.: Per a nosaltres ha estat molt interessant treballar amb Manfred Eicher perquè és una persona que té una idea molt clara de la música i sempre prova de treure el millor de cada grup.
Com ha canviat la música del trio durant aquest procés?
Patrice Moret: No diria que ha canviat, sinó que ha evolucionat, perquè sempre hem tocat el que ens venia de gust. És cert que, quan entres a l’estudi, canvies una mica la teva manera de tocar, però en directe seguim tocant com sempre ho hem fet.
C.V.: Hem desenvolupat un llenguatge que, amb el pas del temps, ha anat evolucionant. Sempre he cregut que, musicalment, som un grup que pren molts riscos. En el nostre repertori, pràcticament no hi ha temes arranjats de principi a fi. Sovint no sabem què passarà, i sempre és possible que un tema es transformi quan el toquem en directe. A més, prendre riscos permet que la música estigui viva i sigui més interessant.
A Rruga, sembla com si treballéssiu més amb desenvolupaments llargs que amb temes que segueixen una estructura tradicional, com si us interessés més fer una música que vol viatjar per diferents ambients.
C.V.: Em fa l’efecte que la música del grup va cada cop més en aquesta direcció. Crec que cada vegada toquem menys temes entesos des d’una perspectiva ortodoxa, en què cadascun dels instrumentistes té el seu solo. De fet, la paraula “solo” em sembla força estranya: és com si arribés un moment del tema en què un músic improvisa i la resta se limiten a acompanyar-lo, i després un altre improvisa i el primer acompanya... Com si, amb aquesta paraula, es volgués donar a entendre que hi ha una diferència entre el solo i la resta de la música, però per mi simplement és música, des del moment en què comença fins que acaba.
Possiblement, un concepte tan obert de la música com aquest exigeix un procés de reflexió previ sobre què es vol assolir.
S.R.: Més que parlar, nosaltres hem tocat plegats molt, i de vegades ens agradaria que un tema prengués una direcció determinada, però al final les coses mai no van per allà on vols (riu).
P.M.: Crec que, en el nostre cas, hem arribar a aquesta concepció d’una manera molt natural. Tots tenim uns gustos musicals molt amplis, i això és nota en la nostra música. També crec que aquest concepte musical no funcionaria tan bé si obeís a una planificació prèvia.
Si una cosa caracteritza Rruga és que la tensió musical no neix de la força o el volum sinó de la voluntat d’expressar-se amb el menor nombre d’elements possible.
C.V.: Sí, és cert que el disc és així, però en directe la cosa canvia, pot ser que no sigui una música tan plàcida. Però de fet és normal. El disc té un color, però en els concerts hi ha més atmosferes. Hi ha una certa tendència en el món del jazz a presumir de virtuosisme instrumental, a voler demostrar tot el que hom sap fer, a cercar la complexitat. Hi ha molts músics que, tècnicament, són extraordinaris, però això no vol dir que la seva música serà bona si demostren tot el que saben fer. Crec que el grup importa més que l’individu, i això és el que distingeix uns músics d’uns altres: sonar com un grup.
En la història d’aquest disc i d’aquest grup, per diferents motius musicals i extramusicals, sembla com si la multiculturalitat i les músiques del món tinguin molt de pes.
C.V.: Per a mi, el terme jazz fa referència a la música folclòrica nord-americana. Partim d’aquesta tradició, com ho han fet altres grans figures d’aquesta música, que també venien d’aquesta música i que s’hi van allunyar més tard. Entenc el jazz com un estat mental. No és una paraula que em molesti, per bé que és cert que li atribueixo una connotació molt local i nord-americana, encara que després s’ha convertit en una música internacional. Per a mi, el jazz és una manera d’obrir la música a diferents elements, no només les músiques del món, sinó també, per exemple, la música electrònica o la nova música clàssica, i mirar, a partir de tots aquests elements i de la improvisació, crear una música pròpia.
Entrades
