dilluns, 20 de juliol del 2009
Ressenyes: The Codona Trilogy
Don Cherry, Collin Walcott, Nana Vasconcelos
The Codona Trilogy
ECM, 2008
Seguint amb la política de recuperació del fons de catàleg iniciada fa uns mesos amb l’aparició d’un triple CD amb les 3 primeres sessions que van enregistrar Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette, ECM rescata els tres treballs del projecte Codona, el trio format per Don Cherry, el malaguanyat Collin Walcott i Nana Vasconcelos, un dels grups pioners en aquesta mena de música que després ha rebut el nom de World music. Enregistrats amb 3 anys de diferència, entre el 1979 i el 1982, la música de Codona és un exercici d’exploració, el mateix principi que va moure en vida la carrera de Cherry i de Wallcott i que segueix articulant la feina la trajectòria de Nana Vasconcelos. Per als tres intèrprets, la música entesa en el sentit occidental de la paraula és una cara més d’un univers les fronteres del qual canvien constantment i s’eixamplen amb cada nova nota per insinuar uns camins en què convergeixen els coneixements acumulats després de tants anys d’escenaris i d’estudis. Hi ha jazz, sí, jazz avantguardista i carregat d’improvisació, com en les peces “Colemanwonder” o “Walkin’ on Eggs”, però Codona també ens va deixar, per exemple, petites simfonies inspirades en tota mena de músiques tradicionals, tant occidentals com orientals —només cal sentir “Malinye” o “Goshakabuchi”— o divertiments en què la veu esdevé el principal instrument, com “Trayra Boia”. Han passat quasi trenta anys d’ençà d’aquelles sessions en què tres visionaris van voler fer un salt sense xarxa i explorar quins podien ser els punts en comú entre unes tradicions musicals tan aparentment allunyades, però sembla que el temps no hagi passat.
Dani Nel·lo: l'home que explicava la foscor
La relació entre el jazz i el gènere negre és a bastament coneguda, però ningú encara no s’havia atrevit a agermanar-los de la manera com ho està fent un incondicional dels dos estils com el saxofonista Dani Nel·lo, que a poc a poc es va convertint en l’altaveu d’aquesta manera de combinar jazz i literatura.
Ferran Esteve
“Jo crec que moltes vegades ens passem la vida intentant fer realitat allò que volíem fer quan érem adolescents”. Pel regust negre que té la conversa amb Dani Nel·lo, és inevitable no veure en aquesta frase una relació amb les darrers paraules de Sam Spade a El falcó maltès, mentre el detectiu observa l’au que l’ha fet anar de bòlid. I és que les referències a la novel·la negra són, aquí, alguna cosa més que una al·lusió intel·lectual, perquè, justament complint amb la màxima anterior, el saxofonista està vivint ara mateix una època en què els seus projectes responen a una part de la seva educació intel·lectual d’adolescència. “Sempre he cregut que l’impacte que té en tu quan ets jove la cultura popular, un llibre, un disc, és impressionant. El valor d’un llibre es multiplica per mil. Jo em vaig criar llegint novel·la negra i sentint discos de jazz, de blues, del rhythm’n’blues... I ara es tractava de portar aquestes dues passions a l’escenari”, explica Nel·lo.
Aquest escenari és el muntatge Negra i criminal. La ciutat de les ombres, que el saxofonista va estrenar a
Negra i criminal. La ciutat de les ombres, l’espectacle resultant —que la televisió pública catalana té pensat emetre properament—, i on la paraula i el jazz com a llenguatge conjuraven en l’imaginari de l’espectador una atmosfera de club, dones inevitablement fatals, macarres i fins i tot aspirants als dubtós parnàs de la crítica musical, va ser la primera pedra professional d’una amistat d’anys entre el saxofonista i l’escriptor Andreu Martín, autor de dos dels relats de l’espectacle —n’hi havia un tercer que tampoc el signava Nel·lo, sinó Jaume Ribera—, i amb qui comparteix aquesta passió pel noir, com l’anomena el saxofonista. Primera pedra que va tenir continuació amb El blues del detectiu immortal (Edebé), un llibre amb acompanyament de banda sonora en CD —i també amb espectacle musical— que inaugura la sèrie “Assassinats en clau de jazz”, gestat gairebé entre bastidors, i que entra quasi en la majoria d’edat artística amb el muntatge en què tots dos estan treballant i que s’estrenarà en el marc del Festival d’estiu de Barcelona: El perseguidor, de Julio Cortázar, adaptat per a l’escena per Andreu Martín i per al qual el saxofonista ha reclutat un quartet de marcades reminiscències west coast. “Una de les raons per les quals he reunit un quartet de dos saxos, contrabaix i bateria és que no volíem reproduir els temes originals, perquè és una putada... És com si li demanessin a un atleta que corregués com el Carl Lewis. No té sentit”. Però és que hi ha tantes coses que semblen no tenir sentit en el món del crim si no tenim qui ens les faci entenedores...
diumenge, 12 de juliol del 2009
Crònica del concert de The Bad Plus en el Primavera Sound
Qui escriu això sentia curiositat, i fins i tot seria just dir que molta, per la mena de públic que assistiria al concert de The Bad Plus al Primavera Sound. L’encaix —aquesta paraula que ara s’ha posat de moda— del grup és un festival així és innegable, i esperem que això hagi estat només la primera actuació de grups com el trio de Minnesota en aquesta mena de cites.
Potser perquè no és pas la primera vegada que participen en un festival semblant, The Bad Plus va decidir posar d’entrada les cartes al damunt de la taula davant del miler aproximat de persones que hi havia a l’auditori del Fòrum. Tot i el so deficient del principi del concert, els tres primers temes instrumentals de l’actuació, que es va iniciar amb una composició tan ben escrita i musicalment transversal com “Prehensile Dream”, una partitura de Reid Anderson en què sembla que Radiohead i Brahms es donin la mà en un context 100% jazzístic i trencador, van servir per allunyar qualsevol idea que algun dels assistents podia tenir sobre la pertinència de convidar un trio de piano a aquella cita. Però, la ràpida reacció del públic va demostrar que no, que ningú no dubtava que el trio havia de formar part del festival.
La segona part de l’actuació, amb l’entrada en escena de la cantant Wendy Lewis, no només no va interferir amb la proposta que el trio havia fet fins el moment, sinó que la va reforçar. Lewis té una veu poderosa, un posat a l’escenari discret i un talent inqüestionable —pocs cantants segurament podrien entonar amb la naturalitat amb què ella ho fa la deconstrucció que planteja el grup de “Lithium”—, la quarta espasa evident d’aquesta revolució musical que ja fa una dècada proposa The Bad Plus.
The Bad Plus: sensibilitat pop
Han versionat grunge, rock, pop, música electrònica —instants abans de l’entrevista, Richard James, també conegut com Aphex Twin, els aborda en el bar de l’hotel per conèixer aquest trio que s’ha atrevit amb un dels seus temes— i, ara, música clàssica contemporània, a banda d’explorar, juntament amb Wendy Lewis un repertori cantat en el seu darrer treball, For All I Care (Do The Math/Universal). Han recordat amb 2 composicions, “Cheney Piñata” i “The Empire Strikes Backwards”, els anys negres de l’administració Bush. Són capaços de sonar més fort que la majoria de bandes que els acompanyen en el cartell de l’edició d’enguany del Primavera Sound tot i que la seva formació és la més clàssica de les formacions jazzístiques: un trio de piano. No és un posat, sinó una actitud. The Bad Plus porten fins a les darreres conseqüències la idea que diu que tota la música que han sentit i que senten influeix en la seva feina. I, el que és més important, no se n’amaguen.
Ferran Esteve
El que crida d’entrada més l’atenció en parlar de For All I Care és la inclusió d’una cantant en el grup, però hi ha dos aspectes més que em semblen molt interessants: primer de tot, que no hi ha un sol tema original en el repertori i, en segon lloc, que les peces instrumentals pertanyen al repertori de la música clàssica contemporània.
Ethan Iverson: És un disc conceptual, i el concepte era fer un disc de versions. En aquest sentit, el títol es pot llegir de dues maneres. És un dels versos de la cançó “Lithium”, però també significa que aquesta és la música que ens importa, i suposo que per això The Bad Plus considera que forma part de la seva tasca escurçar la distància que pugui haver-hi entre Nirvana i Stravinsky, com de fet mirem de fer-ho literalment en aquest disc.
En aquesta tessitura, canvia la manera de plantejar-se com adaptar un tema?
E.I.: Crec que, quan es treballa amb música clàssica, la qüestió és trobar la manera d’incorporar l’element percussiu, perquè això és precisament el que no hi ha en la música clàssica i aquest és, a més, l’element que crec que no han tingut en compte els músics de jazz que han volgut adaptar temes procedents del repertori clàssic.
Potser dels temes triats, el que plantejava més problemes en aquest sentit era la peça d’Stravinsky.
Dave King: Sí, de les tres, aquesta era la més delicada, perquè la nostra intenció era crear una atmosfera que tingués sentit. Des d’un punt de vista melòdic, no hi ha tanta diferència entre aquest tema i “Flim”, perquè les dues admeten aquest component improvisat que les fa quasi humanes. A més, com que hi ha totes aquestes pauses, era molt fàcil treballar amb diferents textures i ritmes.
Heu dit que sempre s’ha adaptat la música clàssica a un context jazzístic de la mateixa manera, però imagino que això també val per les versions de temes procedents del món del pop o del rock.
E.I.: Sí. La gent tendeix a incloure una harmonia jazzística perquè “ha de sonar a jazz”, i per tant reescriuen el tema fent servir les progressions, per exemple, de Bill Evans. No vull dir que això no funcioni, perquè sí que ho ha fet amb tota la música que es va escriure fins els anys 60, però no crec que sigui possible fer-ho així, automàticament, amb la que va aparèixer després de la irrupció dels Beatles.
Sempre heu dit que mai no havíeu tocat un tema d’un altre grup si no hi estàveu els tres d’acord. Suposo que aquest principi també l’heu respectat en la tria de les peces clàssiques.
E.I.: Algunes d’aquestes versions eren força evidents. En el cas d’Stravinsky, era la música que Reid tenia al seu contestador, així que la sentia cada vegada que el trucava. Ligeti ens encanta, i aquesta és una obra idònia perquè té aquesta mena de regust africà. De fet, fa temps que parlem de fer un disc només amb música de compositors del segle XX, però hauríem de triar molt bé les peces.
Reid Anderson: Els tres coincidíem en què era una molt bona idea. A partir d’aquí, tot va anar rodat. L’Ethan estava treballant en algunes d’aquestes peces, així que la cosa tenia sentit. A banda d’això, sí, el principi que hi ha darrere de la tria d’un tema o d’un altre és sempre el mateix: fer coses amb les quals hi hagi una relació sincera i que de tot això pugui sortir alguna cosa.
Parlant de relacions, els membres del grup us coneixeu d’ençà que éreu ben joves, i Dave i Reid havíeu tocat junts a l’institut. Com ha pesat això en la història del grup?
D.K.: Cal diferenciar la relació personal i la musical. Quan vam posar en marxa el grup, ho vam fer com tres improvisadors, i el nostre objectiu era fer jazz, o improvisar, o com li vulguis dir. Tot i així, és evident el pes del passat, i que ens vam criar sentint música rock.
E.I.: Crec que si parles amb molts músics de jazz de la nostra generació, veuràs que han tingut una relació molt semblant amb el rock.
Potser sí, però no sempre és tan evident en la música que fan...
D.K.: Un dels trets que defineix aquest grup és que mai no hem volgut separar les nostres experiències vitals de la música que fem. No tenim cap manifest que digui que som un grup de jazz i que tocarem així o aixà, o que som un grup de rock. Volem fer bona música, i no li estaríem fent cap favor a la música que toquem si no permetéssim que tot el que ens ha influït intervingués en el resultat final. De fet, diria que avui toquem molts més pals, musicalment parlant, que en el passat.
R.A.: Que ens coneguem des de joves i que haguem tocat junts quan érem adolescents crec que és un punt fonamental per explicar la química de la banda, perquè afegeix un grau més de confiança i de comunicació que potser no existeix en un grup format per tres persones que no mantenen una relació com la nostra que, a més, no es basa exclusivament en la música. També és cert que és fàcil parlar així perquè tots tres creiem en el grup, creiem en la idea de formar part d’un grup en què els tres som líders. De fet, quan hi penso, crec que és un miracle que portem 10 anys junts.
Sobretot perquè, quan vau començar, éreu “els nois aquests que fan versions de Nirvana”. Tota aquesta fama ha interferit en la manera com la gent ha entès la vostra música?
D.K.: És una benedicció i alhora una maledicció. En molts aspectes, mirem de continuar la tradició d’improvisar sobre temes de música popular, tot i que som eminentment un grup que composa, i sempre ho hem estat, però creiem també en un determinat concepte postmodern de la improvisació. D’altra banda, les sessions fotogràfiques, el tema de Nirvana...
R.A.: ...sobretot perquè la premsa en parla constantment...
D.K.: ...tot això no ha de fer perdre de vista dues coses. En primer lloc, que no hi ha cap mena d’ironia en les versions que fem. En segon lloc, que en el món del jazz no existeix el concepte de “versió”, perquè el jazz sempre s’ha basat en tocar temes d’altres persones. Entenc per què ho diu la gent, però m’atreviria a dir que aquest malentès és més habitual en el circuit europeu que en el circuit nord-americà. Aquí se’ns sol presentar com un grup que “rockeja”, però després podem tocar perfectament una hora de música molt densa.
I a què ho atribuïu?
E.I.: Crec que, en part, pot ser perquè, tot i ser un trio de piano, contrabaix i bateria, no pugem a l’escenari vestits de vint-i-un botons, ni fem una hora de música improvisada basada en la poesia de T.S. Eliot, per exemple. I a Europa et trobes aquesta merda, i en el fons no deixen de ser tres paios que es dediquen a improvisar sobre un acord de la menor mentre diuen que s’inspiren en la poesia de T.S. Eliot.
D.K.: Si nosaltres fem una sessió de fotos vestits d’astronautes, estem fent una declaració. No és només que vulguem semblar divertits, hi ha moltes més emocions en joc.
E.I.: Recordo la primera entrevista que vaig fer quan va sortir For All I Care. Va ser per a un mitjà alemany, i el periodista en qüestió es va dedicar a categoritzar tots els temes, com si volgués dir: “Wilco està bé, sí, però fer “Barracuda” és una horterada”. Però si jo he volgut tocar tots aquests temes!
Però imagino que no és la primera vegada que hi ha qui reacciona així. Suposo que aquesta persona també va pensar que éreu uns horteres quan vau versionar “Knowing Me, Knowing You” d’Abba.
E.I.: Exactament.
D.K.: Si vaig conduint i a la ràdio sona “Barracuda”, no em posaré a riure, sinó que cridaré i pujaré el volum.
R.A.: Evidentment, no tenim la mateixa relació amb “Barracuda” o amb “Lithium”, per exemple, però això no vol dir que no ens prenguem els dos temes seriosament. Tocar “Barracuda” es fer un homenatge a un gran tema de rock, i aquesta emoció és fantàstica, però també ens interessen sentiments molt més complexes. Quan vam fer la versió de “Chariots of Fire”, vam entendre que hi hagués gent que pensés que era una horterada o un detall irònic, però les sensacions que ens provoca a tots tres aquesta peça van molt més enllà, perquè tots tres tenim alguna mena de vincle amb aquesta composició. I m’atreviria a dir que la versió que vam fer és la cosa més avantguardista que hem tocat mai.
E.I.: Qui digui que “Chariots of Fire” és una broma, que provi d’escriure un tema tan memorable.
El cert és que molta més gent recorda la melodia que no pas la pel·lícula...
E.I.: Perquè és una melodia extraordinària.
D.K.: Quan toquen “Iron Man”, hi haurà qui pensarà immediatament: “Ah!, un trio de piano que prova de fer “Iron Man”, ja, ja, ja”. I el cert és que som molt contundents quan toquem aquest tema, i no ho fem perquè sigui un tema de Black Sabbath. Geezer Butler ens va venir a veure a Los Àngeles i ens va dir que la nostra versió era la que més li agradava de totes les que havia sentit, i no ho deia perquè li semblés que feia gràcia, sinó perquè va entendre què buscàvem. És cert que ens prenem una sèrie de llibertats, però no ho fem per convertir el tema en un espectacle de circ. I que ell ens digués això va ser fantàstic, com tot just ha passat abans, quan ens hem trobat al vestíbul amb el Richard James [Aphex Twin] i ens ha dit que li encanta la versió que vam fer de “Flim”. Els músics entenen que no som un trio de piano que trasllada la seva música a una mena de context rock.
Mai no heu amagat que, dels tres membres, qui té menys relació amb tota aquesta música és l’Ethan Iverson. De fet, tampoc no amagueu que ell ha anat descobrint aquesta música a mesura que el grup evolucionava. La manca d’aquesta relació sentimental amb aquests temes fa que els vegis d’una manera molt diferent?
E.I.: No estic del tot segur de com funciona tot plegat. El cert és que, de vegades, hi ha portes que no vols obrir. Potser es parla massa d’aquest detall, d’aquest desconeixement per la meva part del repertori de la música pop, i no nego que és així, però sí que vaig sentir de jove “Iron Man”, i crec recordar que vaig ser jo qui va proposar “Heart of Glass”. És impossible estar totalment desconnectat del món del rock, i per això crec que és important incloure tot això en la nostra música.
R.A.: A més, creiem que és important que hi hagi una connexió amb el públic. Sé que aquest punt és delicat, perquè la gent automàticament pensa que el que mires de fer és reduir-ho tot al mínim comú denominador, però no és així, perquè no hi ha repte més important que establir una comunicació autèntica amb el públic.
E.I.: Per exemple, si un pianista de jazz, qui vulguis, Tommy Flanagan, Paul Bley, Keith Jarrett, Mal Waldron, qui sigui, hagués enregistrat una versió de “Chariots of Fire”, jo m’hauria comprat el disc sense dubtar-ho, perquè m’hauria encantat sentir-los tocar aquest tema.
D.K.: Per això és tan extraordinari sentir Brad Mehldau versionar Radiohead.
R.A.: A més, aquesta manera de ser pot convertir-se també en un vehicle sensacional per donar a conèixer al públic una música més avantguardista, perquè partim d’un terreny comú per portar-los a llocs diferents.
És la primera vegada que actueu en un festival que no pertany al circuit jazzístic a l’Estat espayol, però no és pas la primera vegada que ho feu a Europa. Com reacciona el públic dels festivals de rock en sentir la vostra música?
R.A.: És difícil saber-ho. Crec que avui ja som un grup que s’ha fet un nom, així que potser venen a veure’ns perquè saben qui som. Sempre hem pensat que forma part de la nostra feina pensar en la gent que ens ve a veure als concerts, donar-los alguna cosa que sigui única, que els faci anar al concert perquè saben que no ho trobaran enlloc més.
D.K.: El que és cert és que, en el context d’un festival de rock, som una banda singular, i no només per al públic, sinó també per als músics amb qui compartim cartell. Té la seva gràcia, perquè en qualsevol d’aquests festivals hi ha un munt de grups que fan si fa no fa el mateix, i de cop i volta apareixem nosaltres, un trio de piano, contrabaix i bateria, i comencem a tocar el nostre repertori. I el que els sorprèn més és la nostra actitud: tant si fem una versió de l’“Street Woman” d’Ornette Coleman com un tema dels Pixies, projectem la música cap al públic, com ho faria un grup de rock, però amb temes improvisats o avantguardistes. Recordo que el Village Voice ens va definir com uns “avantguardistes populars”, i ens agrada l’etiqueta, perquè la nostra idea és compartir aquesta mena de música per fer veure a la gent que no és només poderosa, sinó també bella.
I aquesta reacció entusiasta del públic del món del rock també l’heu trobat en el públic del món del jazz des del principi o vau haver de lluitar contra una certa recança?
D.K.: No, de fet som un d’aquells grups que té seguidors i detractors tant entre els aficionats al jazz com entre els aficionats al rock.
R.A.: És evident que la frontera la marca l’element pop i rock. Hi haurà aficionats a un determinat tipus de jazz que no acceptaran aquesta celebració de la música popular, però si hi ha un aspecte essencial en tot això, aquest és la sensibilitat pop. Quan parles de Duke Ellington, parles de sensibilitat pop. Quan parles de Thelonious Monk, parles de sensibilitat pop. Aquesta sensibilitat, tot i ser una cosa molt difícil de definir, la trobes en qualsevol dels grans del jazz. Em fa l’efecte que el jazz s’allunya de la gent, s’allunya dels aficionats quan esdevé massa acadèmic, quan es pren a ell mateix d’una manera massa seriosa. Els músics són molt bons i tenen una tècnica extraordinària, sí, però arriba un moment en què desapareix una característica essencial de la música, que és tocar una cançó, perquè és precisament això el que et pot portar allà on vulguis.
E.I.: Crec que una cosa que pot resultar molt útil en tot aquest procés és deixar de banda la música i pensar en aquesta sensibilitat pop d’una manera més general. Tots els músics tenen les seves opinions personals sobre música, però estic segur que molts d’aquests que mai no tocarien amb un patró de bateria constant al darrere o que mai no gosarien fer una versió de Nirvana són uns bojos de les pel·lícules del Bruce Lee, o del Grand Theft Auto, o de “Llei i Ordre”. De debò. No seria la primera vegada que algú demana acabar una sessió abans per anar a veure “Llei i Ordre”. Si hi ha una cosa que m’agrada de The Bad Plus és que tenim el nostre costat cerebral, però també tenim aquest vessant divertit.
És que el contrari seria com renunciar a menjar uns ous ferrats per alimentar-se només de delicatessen...
D.K.: Exacte. De tant en tant et ve de gust menjar uns ous ferrats, o sentir aquesta mena de música mentre condueixes. I aquestes són la mena de coses que volem capturar amb la nostra música.