Entrevista a Ken Vandermark

(Fotografies de César Merino)

(entrevista en castellà)

Fent un cop d'ull a la seva agenda de concerts, hom diria que els espais naturals per poder mantenir una xerrada relaxada amb Ken Vandermark són, principalment, un club, la sala d'espera d'un aeroport o el vestíbul d'un hotel. I en un vestíbul, el de l'Hotel Cornavin, de Ginebra, va tenir lloc aquesta xerrada. És dijous. Vandermark acaba d'arribar a Ginebra des de Londres. Ha fet dues nits amb Fire Room [Ken Vandermark – saxo i clarinet; Lasse Marhaug – electrònica; Paal Nilssen-Love- bateria], el grup amb què es presenta aquesta nit a l’AMR, abans de marxar de nou a Barcelona, on ja hi va ser fa literalment 4 dies amb Made to Break, per actuar ara en el marc del Primavera Club.

Què és Fire Room? Quina mena de problemes aborda aquest trio?

En certa manera, Fire Room neix de The Territory Band. Fa anys, vam organitzar a Chicago un seguit de concerts de la banda en què, a més de tocar tot el grup, també vam muntar petites formacions a partir dels diferents components del grup, i en Lasse va fer un concert en solitari que em va deixar bocabadat. El que feia em va semblar extremadament interessant, i vaig tenir la sensació que marcava un camí que podia explorar amb un grup de petit format. Ho vaig comentar amb el Paal i en Lasse i els dos hi van estar d'acord. La música que fa Fire Room és totalment improvisada. La formació musical d’en Lasse no té res a veure amb la meva o amb la d’en Paal, però la seva manera de manipular l’electrònica és molt musical. Un dels aspectes que treballa el grup és el concepte de transicions no resoltes, investigar idees com les de conflicte o de collage en comptes de seguir un desenvolupament musical orgànic i lineal de les idees, perquè em fa l'efecte que, quan la música improvisada incorpora l'electrònica, sovint el resultat obeeix més a un plantejament gradual, progressiu, i en Lasse no encaixa en aquest estereotip. Amb Fire Room volia explorar diferents camins, prendre’n un i abandonar-lo, prendre’n un altre i abandonar-lo, i així successivament, i veure què en podia sortir. També és cert que la música que fa Fire Room canvia constantment perquè sol passar molt de temps entre una gira i una altra. Tot i així, encara avui tinc la impressió, amb Fire Room, que estem en una etapa molt inicial de l’evolució del grup.

El conflicte de què parlaves abans també podria ser d’una altra mena, vista la teva relació professional més habitual amb en Paal Nilssen-Love. Com s’incorpora a un grup en què hi ha una unitat molt acostumada a tocar plegats en situacions acústiques un tercer integrant que, a més, ve d’un altre univers?

És cert que aquest podria ser un altre conflicte, perquè la relació professional amb en Lasse no és tan continuada com la meva relació professional amb en Paal, però aquí m'interessava més explorar les possibilitats d’aquest grup amb la música que toquem. La personalitat musical d’en Lasse no té res a veure amb la meva o amb la d’en Paal, i jo mai no he vist aquest grup com una mena d’extensió del duo o de qualsevol altre projecte en què toqui amb en Paal. Cada context té les seves pròpies característiques i planteja uns problemes estrictament musicals. Per exemple, durant els dos primers concerts de la gira anterior, em vaig sentir perdut perquè bona part dels meus punts de referència quan toco amb d'altres músics no hi eren. En Lasse i en Paal tenen menys problemes en aquest sentit perquè hi ha una mena de relació simbiòtica entre l'electrònica i la percussió i perquè bona part del que fan no està relacionat amb l’alçada de les notes, sinó que treballen més amb textures i ritmes, però si toques el saxo o el clarinet en aquest context i estàs envoltat de músics que treballen amb conceptes rítmics d'una manera molt abstracta, pots trobar-te de sobte totalment perdut, i descobrir que les mateixes estratègies que faries servir en un altre context no tenen aquí sentit. Aquest grup m’ha fet veure que puc adoptar una altra actitud: que no és necessari que resolgui els problemes que em trobo en altres situacions musicals, que si plantejo unes idees clares al costat del que ells estan fent, les coses funcionen, que no és necessari que anem els tres de la mà, que puc deixar de tocar o incorporar-me més tard a la música. Una de les coses que més m'agraden d'aquest trio, d’aquesta voluntat de portar les coses a l’extrem, de voler explorar terrenys en què no sabem què ens trobarem i si el que plantegem funcionarà, és que els conceptes de risc i sorpresa, dos dels motius fonamentals pels quals faig música improvisada, estan permanentment presents. Amb Fire Room, sovint tinc aquesta sensació d’incertesa, de no saber si passaran coses o no, però alhora no em puc permetre el luxe de deixar-me dominar per aquests pensaments, i els resultats solen ser molt extrems i molt interessants.

Per tant, Fire Room és tot un repte personal.

Així és. Potser els meus companys ho veuen d’una altra manera, però jo veig Fire Room i Lean Left com els dos grups en què em trobo més perdut, per dir-ho així, perquè treballem amb uns volums als quals no estic acostumat. Per la seva naturalesa, el 50% del que pots fer amb un instrument acústic està per sota del mezzoforte, així que si comences en forte i vas fins a triple forte, perds molta capacitat expressiva. És com si pugés a l'escenari amb una mà lligada a l'esquena i els ulls embenats, perquè el 80% del temps de concert toquem a un volum al qual jo no hi estic habituat, però també és una situació molt estimulant perquè saps que estàs entrant en terrenys desconeguts, i notes que passen coses tot i que no siguis capaç d'explicar-les, que hi ha una certa tensió i que, alhora, l'energia flueix, i tot i que no saps on acabaràs, només podràs arribar al final si estàs disposat a fracassar.

Però diria que no hi ha més remei que acceptar aquest risc si fas música improvisada perquè és una música en què mai no pots estar segur de si resoldràs aquestes tensions.

Així és quan toques amb gent que està disposada a anar fins el límit, que accepten prendre aquest risc i arribar fins a les darreres conseqüències, però també hi ha altres escoles de pensament en la música improvisada i altres plantejaments estilístics, i et puc assegurar que he estat en concerts de música improvisada en què, tot i que els músics eren molt professionals i tocaven molt bé, m´he avorrit perquè tot el que passava dalt de l'escenari era previsible. Semblava com si tots els músics parlessin molt bé la mateixa llengua però aquella conversa no anés enlloc. I, a més, podies esbrinar el que passaria, i quan comences a predir el que passarà en una situació improvisada, la mena de llenguatge que fan servir, quins són els seus referents, desapareix aquest element de sorpresa que fa que aquesta música sigui una experiència altament estimulant. És evident que és impossible improvisar-ho tot cada nit, seria com voler inventar un nou vocabulari cada nit, és humanament impossible, però pots treballar amb les eines que tens al teu abast per mirar d'explorar nous terrenys. Potser és aquest el motiu pel qual he decidit que vull formar part d’una situació en què no sé què està passant, o en què les eines per enfrontar-me a aquesta situació no són les ideals pel meu instrument o per les meves aptituds. El quid de la qüestió en la música improvisada no és fer un concert “professional”, sinó prendre riscos i veure on ens porta la música, i trobar la complicitat d’un públic disposat a seguir-te en aquest camí. Per exemple, ara venim de Londres, on hem tocat dues nits. La primera nit em va fer l'efecte que molta gent pensava que faríem una improvisació més tradicional, que tocaríem una música més propera al free jazz, i de sobte es van trobar amb aquesta música a un volum altíssim; la segona nit, el públic era més jove, i potser estaven més familiaritzats amb la música d'en Lasse, però el cert és que la connexió va ser molt més intensa que durant la primera nit i era evident que el risc d'explorar uns terrenys desconeguts formava part de l'experiència musical que estàvem vivint.

Però no és fàcil fer aquest pas, optar per una postura més radical.

Qualsevol activitat creativa t'obliga a prendre aquesta mena de decisions. A mi sempre m'ha semblat més interessant el camí de la llibertat artística, decidir què vull fer i acceptar-ne les conseqüències. Crec que vaig tenir força clar des de molt aviat que aquesta era la música que volia fer, i que volia tocar amb el mateix nivell de compromís que havia vist de jove en gent com Joe Albany o Joe Morris, i sé que mai no tindré un públic gaire nombrós. Un artista no és una persona que intenta recrear alguna cosa del passat, sinó una persona que aspira a crear. I és cert que ara les coses són complicades, però sempre ho han estat, no ens enganyem: Peter Brotzmann m'explicava que, quan van començar, gairebé no tenien feina, perquè el que feien era molt radical, i llevat d’algun concert que els organitzava algú a la ràdio alemanya, la resta del temps es morien de gana; i malgrat tot, ells seguien endavant perquè allò que feien els seguia captivant i interessant.

Abans parlaves dels dos concerts que acabeu de fer a Londres i deies que, la primera nit, vas tenir la sensació que hi havia gent entre el públic que esperava un concert diferent, potser més proper a la música que fas amb el duo amb en Paal. Amb tants projectes com tens, tens sovint la impressió que el públic espera de tu una música determinada independentment de quin grup hagin anat a veure?

Sí, crec que el públic sempre espera que faci alguna cosa determinada. I ho entenc, perquè posar etiquetes forma part de la naturalesa humana, però evidentment ningú que faci aquesta feina vol que el redueixin a un qualificatiu, perquè va en contra d’aquesta idea de llibertat artística que esmentava abans. Vull prendre decisions, explorar nous camins, i són coses a les quals no penso renunciar, així que el públic ha de decidir si em vol acompanyar en aquest viatge o no. Fa uns anys vaig començar a ser conscient que havia de tenir més cura amb les decisions que prenia, però també amb què transmetien aquestes decisions al públic, perquè si vull mantenir aquest grau de llibertat, el públic ha de saber que això forma part del que trobaran si em segueixen. Per exemple, durant anys vaig estar enregistrant amb The Vandermark 5 un repertori basat en els clàssics del free jazz, fins que em vaig adonar que la gent em preguntava quan sortiria el proper volum o que els crítics en parlaven esmentant referents. Carla Bley havia tocat alguna d’aquelles peces, o Sonny Rollins, i això em va fer entendre que no podia seguir fent-ho. Si la gent creu que el meu punt de referència és Sonny Rollins, tenim un problema, perquè el meu punt de referència he de ser jo. Així que vaig decidir no seguir endavant amb aquells enregistraments, i de fet l'any passat vaig decidir dissoldre el grup, no només per aquell motiu, però sí que hi va tenir a veure. No vull que cap dels meus grups esdevingui una obligació, i començava a tenir la impressió que la gent veia The Vandermark 5 com el meu grup principal, i que la resta de coses que feia eren secundàries, i jo mai no ho he vist així: The Vandermark 5 no era un punt de partida, sinó un grup que portava el meu nom, però per a mi era tan important com la resta de projectes en què participo. Recordo que, quan vaig decidir dissoldre el grup, un músic excel·lent amb qui treballo sovint i que també és amic meu em va dir: “Quina sorpresa, perquè The Vandermark 5 s’havia convertit en una marca”. En aquell moment, vaig sentir que havia pres la decisió correcta, perquè aquestes són la mena de coses que vull evitar. També crec que, tot i aquestes expectatives del públic, a Europa la gent ha entès molt més ràpidament que jo podia ser moltes coses diferents, i venen a veure tots els grups, tot i que, estilísticament, no tinguin res a veure.

Parlant de punts de referència, a les teves composicions, sovint trobem una dedicatòria a algun altre artista. Quin és l'origen i el procés d'aquestes dedicatòries?

No existeix una relació estètica entre la peça i la persona a qui dedico la peça. És a dir, que si dedico la peça a un músic, no intento versionar la seva música, o si dedico la peça a un cineasta no vull que s'entengui com una mena d'interpretació abstracta d'una de les seves pel·lícules. La resposta és molt més senzilla: tots aquests noms han tingut una certa influència en mi, i aquestes temes són simplement una mena d’agraïment. Va ser Anthony Braxton qui em va inspirar aquesta idea. Per exemple, vaig descobrir Stockhausen gràcies a l'interès de Braxton en Stockhausen. I tota la informació que rebia a través de Braxton m’estava ajudant a descobrir un munt de coses que jo desconeixia, i tot i que no em vull comparar amb ell, crec que aquestes dedicatòries són una manera de fer saber a la gent a qui li agrada el meu treball quins artistes m'interessen. I molta gent m’ha dit després que, arran d’aquestes dedicatòries, havien descobert aquests altres artistes, i potser per això ho segueixo fent, perquè sempre he cregut que totes les branques de l'art estan relacionades, i sempre m’ha encuriosit, per exemple, veure com resolia un altre artista un problema determinat, perquè molts d’aquests problemes són similars i perquè també pot haver-hi paral·lelismes en les solucions.

Fa uns anys, vas participar en un projecte sobre l'obra de Beckett, coincidint amb el centenari del seu naixement. Ara formes part d'un grup liderat per Christoph Kurzmann que treballa amb poemes d'Alejandra Pizarnik. Ets fotògraf amateur. Sovint parles d'altres manifestacions artístiques... Els teus interessos van més enllà de la música.

Crec que sí. Vaig començar a fer fotos perquè, quan estàs de gira, passes molt de temps en què no tens res a fer, i vaig descobrir que fer fotos m'ajudava, d'una manera molt modesta, a abordar alguns dels problemes visuals que trobo molt interessants en la pintura, en particular en els pintors de l'escola de Nova York. Potser per coses com els projectes sobre Beckett o Pizarnik faig em defineixo com a “artista”, tot i que pugui semblar molt pretensiós, perquè els meus interessos ultrapassen la música. Potser el millor exemple del que provo d'explicar és en Peter Brotzmann, que és un músic i un artista visual extraordinari, i que ha aconseguit plasmar la seva visió del món tant a través dels seus quadres com a través de la seva música, i potser jo miro, a la meva manera, d'abordar aquest mateix problema.