L’any 2007, Anouar Brahem va fer una cosa força insòlita en la seva carrera: sortir de gira recuperant un territori musical del passat, el repertori de l’enregistrament Thimar (ECM), gravat l’any 1998 amb el saxofonista John Surman i el contrabaixista Dave Holland. Aprofitant aquesta avinentesa, Brahem va concedir aquesta extensa entrevista inèdita des de Tunísia unes setmanes abans del concert que el trio va oferir a la sala Flagey de Brussel·les. Després d’obrir el cicle dedicat a les músiques de
Què ha fet que quasi deu anys després de l’enregistrament de Thimar hagi volgut tornar a rescatar aquella formació?
Sempre vaig guardar una impressió molt bona de l’experiència escènica amb aquell trio, i suposo que aquelles sensacions van romandre en alguna part del meu cervell. El desencadenant, però, va ser una trobada amb el Dave [Holland]. Va ser ell qui em va dir que havíem de tornar a tocar plegats, i poc després se’m va acudir la possibilitat de reunir el trio, així que vaig parlar amb el meu agent i ens vam posar en marxa.
Passat aquest temps, i després de tocar tots tres amb gent molt diferent i amb projectes de tota mena, com ha evolucionat el trio i la seva música?
Vam tornar a tocar plegats l’estiu passat a Coutances i va ser una sensació força estranya, perquè era la primera vegada que recuperava un projecte. He de reconèixer que vaig sentir una mica de recança perquè no sabia com aniria la cosa. També he de dir que quan vaig parlar amb el Dave i amb el John [Surman] encara no sabia si tocaríem el repertori de Thimar o si faríem peces noves, però com que després no vaig tenir temps de preparar material nou, vam decidir recuperar els temes d’aquell treball i la cosa va ser molt natural, gairebé diria que màgica, perquè vam tocar com si fes només una setmana de la darrera actuació, d’una manera molt fresca.
Imagino que aquesta frescor que esmenta es deu en gran mesura al fet que són tres músics que estan acostumats a treballar en contextos en què la improvisació i l’escolta tenen molta importància.
Sí, he de dir que el Dave i el John tenen un talent extraordinari i molta sensibilitat per tocar aquesta mena de música, tot i que treballem amb unes composicions que no guarden una relació directa de vegades amb la música que estan acostumats a tocar. Però tenen una gran capacitat per entrar en aquest univers que els resulta aliè i dir-hi la seva.
És cert, però, que no són ells els únics que han fet aquest camí per acostar-se a una tradició musical que no és la seva. M’atreviria a dir que aquest és precisament un dels trets fonamentals de la trajectòria musical d’Anouar Brahem.
Sí, he tingut una certa tendència a fer que els músics procedents de la meva zona geogràfica i cultural s’acostin a coses que els poden resultar llunyanes i a fer que els músics de jazz i els músics occidentals s’interessin per altres estils. No podria explicar ben bé d’on ve tot això, però sí que puc afirmar que aquest desig de tocar amb músics procedents d’altres universos musicals és una cosa que ja sentia quan era molt jove. Sempre m’he sentit atret per allò que era diferent, potser perquè mai no he sentit que tot allò em fos aliè.
I també ve d’aquella època de joventut la seva relació amb el jazz i amb les músiques improvisades?
Molta gent creu que ECM va ser el segell que em va donar l’empenta en aquest sentit, però jo crec que és més aviat el contrari: va ser el treball que vaig fer amb tota mena de música el que em va portar a treballar amb ECM. Abans de fer 20 anys ja sentia música de tota mena, i amb 22 anys vaig anar a París amb un objectiu ben clar: conèixer músics, i no només músics de jazz, perquè en aquella època jo escrivia bandes sonores. París era la capital cosmopolita per excel·lència, i hi podies trobar músics africans, àrabs, turcs, hindús... Tot això no deixava de ser força sorprenent, perquè jo m’havia educat en la tradició musical del meu país, i la meva gran aspiració en aquell moment era participar en la recuperació i la rehabilitació de la música tradicional i antiga àrab, no pas tocar amb músics de jazz. Però en un moment de la meva trajectòria professional, i tot i que la meva formació era eminentment clàssica i tradicional, em vaig creuar amb aquestes altres músiques i vaig començar a sentir el desig de escoltar altra mena de músiques i de composar. Potser d’aquí ve el meu interès per territoris sonors de tota mena.
Ve d’aquí també l’interès per les músiques contemporànies?
Crec que, sobretot al principi, quan comences a escriure les teves peces —i crec que això ho podem traslladar a qualsevol altra expressió artística—, ho fas per anar en cert sentit en contra de tot el que s’ha fet fins aquell moment. Això no vol dir que no sentís un gran respecte pels mestres antics i que no cregués que era una gran música, amb una gran tradició, una gran riquesa i molt potencial, però també tenia la impressió que vivíem en el passat, que hi mancava alguna cosa. Crec que l’única manera de trobar la nostra veu creativa és a través de la fractura, perquè no serveix de res fer coses que ja s’han fet.
Tot i així, hi ha molts artistes que es dediquen precisament a això, a repetir-se.
Sí, però jo no tenia ganes de fer això. Jo m’havia format per ser un músic que participés en la tradició, per tocar música tradicional, i de sobte només vaig tenir ganes de tocar la meva pròpia música. He de dir que fins i tot ja en els primers anys de trajectòria professional em vaig negar a tocar música tradicional, i quan vaig arribar a Europa, a principis dels anys vuitanta, i tot i que ningú coneixia la meva música i ningú no la volia sentir, jo no tenia ganes de fer res més. Potser creia, amb un punt d’ingenuïtat, que calia oferir alguna cosa diferent.
Abans ha parlat de passada dels seus orígens com a compositor de bandes sonores, en la seva contribució al llibre Tocando el horizonte (Global Rhythm) parla de la seva relació amb el cinema i recentment, fins i tot ha dirigit el documental Mots d’après guerre. Quina importància té el món visual en la seva carrera?
D’entrada, he de dir que no em veig com un compositor de bandes sonores. Vaig arribar al món de les bandes sonores una mica per casualitat. En l’època en què feia concerts en solitari a Tunísia, un conegut realitzador del meu país em va demanar que escrivís la música per una de les seves pel·lícules. Poc a poc, d’altres realitzadors i gent del món del teatre em van demanar que fes la música de les seves obres. Sempre m’ha interessat molt el cinema, el teatre o qualsevol altra manifestació artística. La majoria dels meus amics no són músics, sinó gent del món del teatre, de les arts plàstiques... I si he escrit bandes sonores, ho he fet perquè adoro el cinema, no pas perquè m’hagués fixat com a objectiu escriure bandes sonores. Dit això, les bandes sonores em van permetre viure les meves primeres experiències musicals: vaig poder cridar els músics que jo volia, pagar-los, assajar, enregistrar... També he de dir que he treballat sobretot per cineastes tunisians i que, com que el cinema del meu país és fonamentalment un cinema d’autor, he pogut treballar amb molta llibertat. Avui, però, faig menys bandes sonores. Els terminis en el món del cinema són molt diferents als terminis en què treballo quan composo la meva música, i ara estic en una etapa en què prefereixo treballar en els meus projectes.
I el desig de dirigir un documental d’on surt? A què respon?
Per ser sincer, he de dir que era una fantasia que sempre havia tingut. Em fascinen les imatges, les imatges fílmiques, les imatges visuals, artístiques... Tot i això, Mots d’après guerre no neix de les ganes de fer una pel·lícula. És cert que sempre havia volgut fer una pel·lícula, no ho nego, però aquesta pel·lícula no és fruit d’aquestes ganes, sinó que va venir d’una mena de reacció. És una pel·lícula que, tot i que no vol ser un documental polític, acaba sent un documental polític, perquè el vaig fer just després de la guerra entre el Líban i Israel l’any 2006. Vaig visitar el Líban per primera vegada l’any 1994, així que vaig poder veure Beirut totalment destruïda després de 15 anys de guerra civil. El Líban és un país que m’encanta pel seu cosmopolitisme, pel fet que hi conviuen 18 confessions religioses diferents. És un dels pocs països de l’Orient Mitjà que conserva aquesta diversitat, com passa amb Síria, i quan va esclatar aquesta guerra vaig tenir la sensació que era precisament això el que es volia destruir, aquesta convivència. Això va ser potser el que més em va escandalitzar, i va fer que sentís ganes d’anar a visitar els meus amics que viuen a Beirut, d’anar a entrevistar els intel·lectuals, la gent del món de la cultura, demanar-los que em parlessin de la seva experiència, que em parlessin d’ells, perquè em va semblar com si fos una gent a qui no es demanava mai la seva opinió. En aquesta mena de conflictes, i deixant de banda consideracions polítiques i qui té raó i qui no la té, només sentim parlar els analistes polítics, els polítics, els responsables militars o els experts, però mai no surt parlant la gent del carrer, i aquesta manera de tractar la informació tan habitual avui em sembla deshumanitzadora, perquè acaba semblant com si la població no existís.
És que sempre és més còmode sentir parlar a la gent que ja sabem què diran.
És important sentir parlar els experts, sí, o en tot cas alguns experts, però si hi ha una cosa que critico d’aquests mitjans d’informació és que, alhora, ens donen massa informació i no ens informen de res. En tot cas, aquesta era la meva impressió, i per això se’m va acudir la idea de fer la pel·lícula.
Em fa l’efecte que hi ha una mena de paral·lelisme entre la seva carrera musical i la cinematogràfica: abans ha dit que va arribar a la música moderna tot i que estava preparant-se per ser un músic tradicional i clàssic, i en parlar del seu documental ha esmentat que, tot i que sempre havia volgut fer una pel·lícula, Mots d’après guerre no neix d’un projecte premeditat sinó d’un episodi accidental. Té algun pes l’atzar en la seva carrera?
No parlaria d’atzar, perquè, per mi, l’atzar és una cosa que et passa al carrer, sinó més aviat de tries, de coses que hom tria, per bé que les tries sempre estan determinades per un fort desig intuïtiu que naix de la reflexió i d’un mateix. És a dir, no actuo segons una tria calculada, cerebral i intel·lectual sinó després d’haver escoltat els meus desigs. Per això mateix no accepto cap encàrrec, perquè no vull tenir un objectiu fixat. Podríem dir el mateix de la noció d’inspiració: la inspiració és molt important quan composes, quan toques, però cal treballar molt perquè la inspiració arribi. En tot cas, una de les paradoxes de la meva música és que, tot i que sóc una persona que reflexiona molt, molt analítica, tendeixo a privilegiar l’aspecte subjectiu dels meus desigs per evitar que el resultat sigui massa cerebral.
Creu que això pot explicar la sensació de novetat que desprèn la seva música?
Sí. Sóc una persona perfeccionista i meticulosa, però si he d’establir un ordre de prioritats, diria que no hi ha res més important que les emocions, i les emocions no s’inventen, sinó que neixen dins de nosaltres. Per fer música cal treballar cada dia, però no pots fer música si no estàs en contacte amb les teves emocions. Això mateix va ser el que em va fer interessar-me per la música quan era petit. Ningú no em va obligar a sentir música, i vaig descobrir que la música em generava unes determinades emocions. Per això considero que és important que les meves obres sempre provin de mantenir aquest vincle amb les emocions, que mirin de cercar aquella primera emoció que vaig sentir quan vaig començar a escoltar música. I això mateix és el que busco quan escolto la feina d’altres músics.
Entrades
