Creuant fronteres

(text inèdit)

Ferran Esteve

Arran de la seva darrera visita a Espanya, el pianista Robert Glasper apuntava que la modernitat jazzística passava avui en dia per versionar Björk (si li haguessin fet l'entrevista fa uns anys, potser el nom en qüestió hauria pogut ser, a més del de la islandesa, el de Radiohead). I és cert que, si féssim una llista de tots els músics de pop-rock que han entrat en l'univers jazzístic d'ençà que els jazzistes han perdut la por a mostrar obertament que no viuen en una bombolla musical, Björk segurament seria un dels que trobaríem amb més freqüència en aquesta relació, i que dóna en part sentit a l'últim treball de l'interessantíssim guitarrista italià Paolo Angeli. No deixa de ser, però, un fet curiós, i fins i tot recíproc, perquè ja fa un temps la mateixa cantant va decidir envoltar-se d'un grapat de jazzistes.

Aquest és, precisament avui, el camí que sembla més estrany o menys habitual, justament en un moment en què, entre els músics de jazz, hi ha un desig constant de fer-se més i més visibles i d'acabar amb tots els tòpics que durant molt de temps els han allunyat d'un públic que potser els hauria valorat molt més si hagués tingut ocasió de sentir-los. I costa de trobar realment el motiu pel qual, tot i l'extraordinari cabal d'idees que trobem entre propostes musicals procedents del món del pop, del rock o de la música independent, no es donen a conèixer -que no vol que no hi siguin- projectes, experiments o aventures que han mirat de maridar aquests dos universos que encara avui hi ha qui insisteix a enfrontar-los.

Potser per tot això, un dels millors regals que ens podia fer el tram final de l'any passat va ser la publicació del disc Els invertebrats (Acuarela), del barceloní Refree, que es va envoltar en aquesta ocasió de The Sweet Cut, un trio de música improvisada que ja fa uns mesos que, de tant en tant, desembarca a Barcelona per oferir una visió jazzística força descuidada per l'escena de la ciutat. Deia Refree en el programa “Carretera & Mantra” que una de les millors maneres d'aprendre és escoltar -una opinió que va en la mateixa línia del manifestava el músic que va inaugurar aquest blog, Gary Peacock-, i aquesta sembla la pedra angular o un dels principis rectors d'un treball en què la música i la veu van de la mà d'una manera que pot semblar de vegades quasi misteriosa, perquè, just quan l'oïdor pot pensar que tot està perdut, que un dels dos plats d'aquesta complicada balança és a punt d'imposar-se a l'altre en el seu particular duel, un detall imperceptible, una paraula, una nota del contrabaix, un acord del piano, la respiració que precedeix la pronúncia, assumeixen el rol aglutinador que torna a donar sentit a tot el discurs.

Els mèrits de Refree com a músic són, al parer de qui escriu aquestes línies, innegables, però, si hi ha alguna cosa que fa d'aquest disc una obra encara més extraordinària, són dos factors més: intel·ligència i humilitat. Intel·ligència per haver decidit acompanyar-se d'una gent que porten molts anys tocant plegats i que funcionen com el que hauria de ser un grup, una unitat on tothom s'avé a posar al damunt de la taula les cartes per buscar un objectiu comú, per triar els únics companys de viatge possibles; humilitat perquè s'ha d'estimar molt la música per, en un panorama en què de vegades ens sorprèn la manca d'idees musicals, presentar una aposta com aquesta, en què la veu pot quedar eclipsada en moments per la riquesa del que s'està teixint al seu darrere, per fer un pas tan generós i enriquidor, per decidir que els gèneres estan per trencar-los, que l'únic sentit que té una frontera és descobrir què hi ha a l'altra banda, que la música contemporània també explica històries, encara que d'una manera potser un pèl més abstracta. I si no, pareu atenció a dos moments del disc: l'emocionant duet entre Refree i Manolo Cabras a “El sud” i el tema més intens de tot el treball, “Que vivan los feos”.