dilluns, 24 d’agost de 2009

Thelonious Monk

Laurent de Wilde, Monk. Barcelona: Alba, 2007. Traducció de Victor Obiols i Elena Vilallonga.


Ja fa temps que el món editorial para cada vegada més atenció al terreny del jazz, un cop ha descobert l’existència d’un públic àvid d’aquesta mena d’històries. Com si volguessin seguir posant remei a aquest dèficit, l’editorial Alba ha decidit rescatar la figura d’un dels genis innegables d’aquesta música i que té una presència literària entre nosaltres que no s’adiu gens amb la importància de la seva persona: el pianista Thelonius Monk. L’obra de De Wilde és més un assaig biogràfic —hagiogràfic per moments— que una biografia en sentit estricte, molt en la línia dels textos que, sobre diferents personatges del món de la cultura ha fet un altre francès, Michel Schneider, i és aquesta una característica que dóna a aquest llibret un valor afegit, perquè ens fa més accessible un personatge de qui normalment s’ha projectat una imatge distant, esquerpa, excèntrica i que, com tots els genis, sempre pot donar molt més joc. Construït amb un ritme que fa que la seva lectura sigui, per moments, un exercici autènticament monkià, tant per l’estil com per la represa de temes i les remissions a qüestions fundacionals de tots els relats jazzístics, l’aparició d’aquest llibre contribueix a completar el trencaclosques d’una etapa jazzística que va ser d’una fecunditat meravellosa, una fecunditat en la qual Monk va tenir un rol important i, tanmateix, secundari en aquell moment perquè ja sabem que ningú no és profeta a la seva terra... ni el seu temps, cal afegir.