dilluns, 24 d’agost de 2009

Dos textos sobre Joe Zawinul (I)

La implacabilitat de la vida i d’una malaltia que no fa distincions a l’hora de triar les seves víctimes van fer que el projecte formalment més grandiloqüent de Joe Zawinul esdevingués també la manera de posar una fi digna a una carrera magistral com poques. Això deia, entre moltes altres coses, fa poc menys d’un any en parlar sobre l’experiment que el va dur a treballar amb una big band de debò després d’anys i anys fent que els seus reduïts combos sonessin com una veritable orquestra.

JAÇ: En alguna altra entrevista de presentació del disc, ha dit que el projecte amb la big band no va sortir de vostè, sinó que li van demanar que el tirés endavant.
Joe Zawinul: De fet, la idea va néixer l’any 1989, quan em van proposar que traslladés alguns dels temes de Weather Report a un context de big band. Vince Mendoza es va posar a treballar i ara també ha estat ell qui s’ha ocupat de fer els darrers arranjaments, tot i que més aviat la seva ha estat una feina de redistribució de les notes perquè, a diferència del que sol fer normalment un arranjador, que és reescriure tota la partitura, aquí en Vince ha hagut de fer una feina molt més meticulosa, treballant nota per nota.

La música de Joe Zawinul sempre ha estat molt simfònica, per entendre’ns. No li feia por haver d’ampliar el nombre de músics amb el risc de saturació que això comportava?
No, perquè en això precisament rau l’art de fer música. Les partitures són molt fidels a l’esperit de Weather Report en termes d’espai i de ritme, i capturen tots els elements importants d’aquells temes. Potser la única diferència clara és que ara sona encara més poderosa, però això també respon potser a la meva manera de pensar, perquè tinc una mentalitat orquestral.

Un dels trets més distintius de la música i de la carrera de Joe Zawinul, i que també impregna aquest disc, és aquest interès per la música en el sentit més ampli de la paraula, tant estilísticament com geogràfica.
Sóc fill de la cultura de l’Imperi Austrohongarès. Em vaig criar als carrers, on senties tota mena de coses: des de la música de Mozart o de Johann Strauss fins a les tonades de músics de carrer autodidactes. Aquell imperi abraçava països amb tradicions molt diferents, com Iugoslàvia, Itàlia, Romania... Abans que Nova York esdevingués el melting pot que és avui, potser la ciutat més multicultural era Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, tot i els esforços per reconstruir el país, vam descobrir la música nord-americana, que anys més tard seria important en la meva trajectòria. Vaig començar a copiar i a incorporar el que feien els músics negres a la meva música, fins el punt que no puc negar que els ritmes i els patrons d’aquesta música van ser fonamentals a l’hora de forjar el meu groove. I dic que és meu perquè no hi ha hagut cap més músic que hagi pogut copiar-lo, i fins i tot diria que cada vegada hi ha menys músics de la vella escola que el puguin tocar, i no pas perquè sigui més o menys bo que el de qualsevol altre, no, sinó perquè és molt personal. Per això mateix, només toco amb músics que es puguin adaptar a aquests grooves, i tant me fa d’on siguin. Potser això expliqui també en part perquè m’he allunyat en els darrers anys de la música nord-americana, perquè crec a més que ha estat molt nociva per a molts músics, ja que els ha impedit de créixer musicalment.