dilluns, 24 d’agost de 2009

Dos textos sobre Joe Zawinul (II)

(Zawinul vist per Zawinul, a partir de les seves respostes)

“Sóc fill de la cultura de l’Imperi Austrohongarès. Em vaig criar als carrers, on senties tota mena de coses: des de la música de Mozart o de Johann Strauss fins a les tonades de músics de carrer autodidactes. Aquell imperi abraçava països amb tradicions molt diferents, com Iugoslàvia, Itàlia, Romania... Abans que Nova York esdevingués el melting pot que és avui, potser la ciutat més multicultural va ser Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, i tot i els esforços per reconstruir el país, vam descobrir la música nord-americana, que anys més tard seria important en la meva trajectòria. Vaig començar a copiar i a incorporar el que feien els músics negres a la meva música, fins el punt que tot això em va permetre expressar el que duia dins. Gràcies a la música nord-americana vaig crear el meu propi ritme. No tothom té groove. Jo tinc el meu groove, un que ningú més ha pogut copiar. No vull dir amb això que el meu groove sigui més o menys bo que qualsevol altre, només que és únic. Durant els darrers anys, he tocat amb molt pocs músics nord-americans perquè la gent de la vella escola ja no sap tocar d’aquesta manera. Són músics extraordinaris, sí, però estan atrapats en aquest groove urbà més arquetípic. Quan jo vaig començar amb els meus grooves, en l’època de Cannonball Adderley i de Weather Report, hi havia molts músics que podien tocar-los. També vull reivindicar que jo vaig crear el primer groove de hip hop. Està en el tercer disc de Weather Report, Sweet Naida. Allà hi ha un tema de hip hop, i molts músics de hip hop el van fer servir en enregistraments d’estudi. Tornant al tema del groove, un dels problemes a què m’enfronto avui és que he d’ensenyar a molts bateristes a tocar aquesta mena de ritmes. Em dol dir aquestes coses, però és així. Potser hem d’admetre que la música nord-americana ha tingut un efecte secundari nociu, perquè ha impedit que els músics evolucionessin cap a altres estils, que paressin atenció a altres músiques i no només al bebop. Molts músics encara toquen avui com es feia als anys seixanta. A mi, aquella música ja no m’interessa gaire, i per això només toco amb músics que puguin tocar els meus grooves, i en aquest sentit tant me fa d’on vinguin.”