dimarts, 9 de juny de 2009

Hiromi: la pianista que volia sonar com una orquestra

(article aparegut al número 24 de la revista Jaç)

Enguany farà 10 anys que va desembarcar als Estats Units, per estudiar a Berklee, i que va cridar l’atenció de primeres espases com Ahmad Jamal o Chick Corea, amb qui acaba d’editar un disc a duet. A poc a poc, la japonesa Hiromi s’ha anat consolidant amb una proposta que sembla fer cas al títol del seu darrer disc com a líder, Beyond standard (Telarc), per apostar per una música que beu de totes les escoles del segle passat.

Ferran Esteve

En veure-la arribar a l’entrevista, ningú no diria que aquesta menuda japonesa es transforma en un autèntic volcà en erupció quan és dalt d’un escenari. Hiromi, que enguany farà trenta anys, fa prop d’un lustre que es va donar a conèixer a Barcelona, amb un concert elèctric —i no només per la formació que presentava— al Jazzroom. D’ençà d’aquella primera ocasió, la ciutat comtal s’ha convertit en una cita anual quasi obligada en l’agenda de la nipona. Amb quasi totes les entrades venudes per a l’actuació del Jamboree, Hiromi se sorprèn quan li demanem per un dels trets fonamentals de la seva música, i que va quedar palès de nou en la retransmissió televisiva que es va fer l’estiu passat d’un dels concerts de la seva gira estival per l’Estat: l’extraordinària energia que desprèn aquesta pianista. “Sí, em sorprèn que la gent em faci sempre aquest comentari perquè, per mi, donar-me de la manera com ho faig quan sóc dalt de l’escenari és d’allò més natural. Sempre he tocat així el piano, d’ençà que era una nena. Sempre amb la mateixa intensitat”, diu Hiromi, abans de començar a fer un repàs a la seva trajectòria biogràfica, als seus inicis en què va combinar l’estudi del jazz amb el de la música clàssica, unes influències que no hauran passat inadvertides a qui hagi sentit el seu darrer treball, en què, després d’una aproximació a un estàndard com “Softly as in Morning Sunrise”, el grup ataca una particular versió d’un altre clàssic, “Clair de Lune” —“és que mai no he vist els dos mons, el del jazz i el de la música clàssica, com esferes diferents”, confessa la pianista.
Si hi ha un any que marca un punt d’inflexió en la carrera de Hiromi, aquest és, sens dubte, 1999, l’any en què viatja a Estats Units per iniciar els seus estudis de composició a Berklee. “Un dels meus grans somnis és escriure música per orquestres o per big bands”, admet. Curiosament, fins ara només hem pogut veure Hiromi al capdavant de grups de petit format, trios o quartets, però ràpidament intervé quan se li comenta aquest detall per compartir amb nosaltres com veu les diferents formacions musicals que ha liderat. “Quan treballo amb els meus grups, ja siguin trios o quartets, penso en ells com si fossin petites orquestres, orquestres de tres o de quatre músics. Evidentment, això només és possible si puc comptar amb músics molt versàtils, i fins ara puc dir que he tingut sort en aquest sentit, perquè la gent que m’acompanya té el talent per adoptar els diferents rols que demana la meva música en cada moment”. Aquesta mentalitat “orquestral” i el tipus de formacions amb què treballa també ha fet que alguns acostin la música d’Hiromi a una mena de jazz elèctric amb una influència poderosa —i, per a alguns, evident— del rock progressiu i simfònic. Ella mateixa, tot i que prefereix evitar les etiquetes, no nega que li agraden grups com Dream Theater o King Crimson: “sempre m’ha agradat beure de qualsevol font que oferís alguna cosa que em pogués interessar”.
Per tot això, no és gens estrany que la pianista, en parlar de la seva vessant com a compositora, reprengui aquest concepte, i fins i tot el traslladi també a la gran prova de foc a la qual, tard o d’hora, s’enfronten tots els pianistes: el solo de piano. “Sempre m’ha interessat treballar en la recerca d’aquest so gegantí, però no només quan estudiava a Berklee o quan he reflexionat sobre la música, sinó que també és una cosa que m’amoïna quan em plantejo la possibilitat de fer un solo de piano”. I és ben cert que sempre l’ha amoïnat, perquè en el seu tercer treball com a líder, Spiral (Telarc) ja trobem una composició amb un títol eloqüent: “Music for Three-Piece Orchestra”.
En sentir-la parlar, semblen del tot lògics els desigs i les ambicions callades d’una jove pianista a qui, amb 17 anys, Chick Corea va convidar a tocar amb ell i de qui Ahmad Jamal ha dit que “la seva música, i la seva encisadora personalitat, l’ha fet arribar a unes altures inimaginables”.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Lo que pasa cuando el entrevistador sabe de lo que habla, y los entrevistados saben hablar. Estupenda entrevista. Felicidades. Chema Garcia Martinez

Ferran Esteve ha dit...

Muchas gracias, caballero