dilluns, 8 de juny de 2009

Avishai Cohen: Tots els camins porten al jazz

(Article aparegut en el número 23 de la revista Jaç)

Va passar recentment per Barcelona per presentar un nou projecte, l’Eastern Unit, tot just després de publicar un altre treball al capdavant del seu trio i de participar en el darrer disc d’Omara Portuondo. Avishai Cohen és un líder atípic, un doll d’idees l’execució de les quals acostuma a deixar en mans d’altri.


Ferran Esteve


“Principalment, em considero un consumidor de música, de música de qualsevol estil, sempre i quan estigui feta amb el cor”, explica Avishai Cohen, abans de reconèixer sense embuts que els dos darrers artistes que més l’han colpit són gent tan aliena al món del jazz com Gnarls Barkley i Amy Winehouse. Potser és aquesta curiositat un dels factors que explica també l’extraordinària hiperactivitat d’un músic que, d’ençà que va arribar als Estats Units l’any 1992, ha sabut obrir-se camí en el terreny del jazz sense abandonar en cap moment les arrels musicals de la seva terra d’origen, Israel. I ho torna a fer palès a Gently Disturbed (Razdaz), el vuitè disc com a líder de Cohen. “Una de les coses que més em fan trempar en el sentit musical és la música popular, la música senzilla que ve del poble, la música que anomenem folklòrica”, explica el contrabaixista quan se li demana per la importància de la música d’arrel tradicional en la seva producció ja des d’aquell Adama (Sketch) amb què va debutar. “Tinc la sort d’haver-me educat amb molta música d’aquesta mena, i suposo que per això reapareix constantment en els meus temes. Però això no és res nou. La música popular és una de les músiques que més han influït en tota mena de compositors i intèrprets, i la seva petjada la pots trobar en obres de gent com Mozart o Rachmaninoff”.

A Gently Disturbed, el disc que serveix de coartada per aquesta conversa amb el contrabaixista, percebem de nou la influència d’aquestes sonoritats en un treball que sembla haver estat concebut, potser per primera vegada en la carrera del músic, més com una suite integrada per diferents moviments que no pas com un disc amb 11 talls. “M’ho prenc com un elogi. El cert és que la música que hem fet en aquest treball és tot el que havíem estat tocant durant el darrer any. I suposo que, si sembla una suite, potser és perquè hem arribat a ser un grup molt cohesionat i perquè, en escriure els temes, tenia molt presents a la resta de membres del trio”. Un trio que, en aquesta ocasió, ha canviat un dels seus membres: al baterista Mark Giuliana —“he creat un monstre”, diu rient quan parla d’un músic que va començar a tocar amb ell amb poc més de vint anys i que ara és, segons el seu parer, “una de les veus més fresques, delicioses i interessants de la bateria”— s’hi ha afegit el pianista Shai Maestro, que ha ocupat el lloc de Sam Barsh. “Primer de tot, he de dir que m’encanta com toca el Sam. No hauria estat amb mi tants anys si no fos així. Tanmateix, cada vegada hi ha més influència de la música clàssica en la meva escriptura musical, i vaig pensar que em calia trobar un pianista que tingués una formació clàssica molt sòlida i un estil molt més líric”.

La composició, l’argument amb el qual justifica el canvi de pianista, sembla, a més, un tema recurrent en la conversa, i no només quan parla del seu darrer treball. Avishai Cohen és el titular dels seus grups, però també l’autor de la majoria de la música que toquen les seves bandes, unes peces en què, malgrat tot, segueix cedint bona part del protagonisme a d’altres instruments (en el cas del darrer disc, al piano). “És que no hem d’oblidar que, tot i que jo sigui el líder del grup i el compositor dels temes, l’element dominant en un trio de piano és el piano. Sempre m’ha agradat pensar que jo porto les regnes del grup només des d’un punt de vista més rítmic, tot i que de vegades escric els temes nota per nota i fins i tot una part dels meus acompanyaments. Però m’interessa molt saber què suggereix la meva música a la gent que toca amb mi, deixar que la interpretin i la reinventin, perquè jo ja me la conec i no vull que la música soni massa a com jo l’hauria tocat. Potser aquesta és la gran diferència amb, per exemple, el trio de piano del Chick Corea, on ell escriu la música i la interpreta i no hi ha aquesta distància entre compositor i intèrpret”.

De la mateixa manera, però, que li agrada deixar en mans d’altri la seva música, Avishai Cohen també ha aportat d’ençà que es va començar a fer un nom el seu talent a projectes d’altres músics, empreses tan diferents, per exemple, com el sextet Origin de Chick Corea, les primeres passes del New York-Barcelona Flamenco Reunion de Marc Miralta —“Vaig tenir molta sort de participar-hi i, tot i que m’hi vaig esforçar molt i vaig estudiar molt, he d’admetre que no sóc prou bo per tocar aquesta música, tot i que sí que em considero apte per seguir aprenent”— o Gracias (Montuno Producciones/Harmonia Mundi), el darrer treball de la cantant cubana Omara Portuondo, un encàrrec que li va permetre tornar a una altra de les músiques amb què es va formar. “Vaig sentir com si tot cobrés sentit perquè, quan vaig arribar a Nova York l’any 1992, a banda del meu interès pel jazz i pel bebop, també estava absolutament boig per la música afrocaribenya: escoltava els discos de l’Eddie Palmieri dels anys setanta, vaig estudiar amb l’Andy González, vaig tocar amb Danilo Pérez o Paquito D’Rivera... I que després de tots aquests anys em truquessin per demanar-me si volia enregistrar amb Omara Portuondo... Em vaig sentir exultant. Era com si, finalment, tots els anys d’estudi i tota la feina que havia fet amb aquesta música es veiessin recompensats, perquè la clave afrocaribenya sempre ha estat molt important en la meva música. Sense aquest element rítmic no seria qui sóc avui”.