Enrico Rava

(publicat a la revista Jaç)

Un dels propòsits que s’havien marcat els responsables de la temporada ECM L’Auditori Barcelona Series era fer que el cicle de concerts no només acostés a la ciutat comtal músics vinculats al segell, sinó aprofités la implicació d’ECM en la programació per presentar en primícia alguns dels nous projectes de la discogràfica alemanya.

I el temps ha volgut que no haguem d’esperar gaire a gaudir d’una d’aquestes estrenes absolutes, perquè el tercer concert de la temporada portarà a Barcelona el nou projecte del trompetista Enrico Rava, un dels jazzmen europeus amb més trajectòria. Acompanyat per qui s’ha convertit en un dels seus col•laboradors més habituals en els darrers temps, el pianista Stefano Bollani, Rava desembarca a L’Auditori amb el treball New York Days (ECM) sota el braç, un disc que l’ha tornat a dur a l’altra banda de l’Atlàntic després de molts anys. “El cert és que no em vaig plantejar en cap moment el disc com una mena de contraposició entre músics europeus i músics nord-americans, sinó que em venia de gust tocar amb en Mark Turner, perquè em sembla el saxofonista actual més interessant, amb una veu més personal i que ha aconseguit evitar l’herència de Coltrane i Rollins per acostar-se més potser a Warne Marsh”, comenta Rava, que explica, a més, que el projecte se li va acudir durant un viatge a Nova York, a on va anar per donar uns concerts al Birdland a duo, per presentar el disc que havia fet amb Bollani, i a quartet, amb el mateix Bollani, Paul Motian i Larry Grenadier —“Paul Motian és un amic de fa molts anys, a banda d’un músic extraordinari, i Larry Grenadier és el meu contrabaixista predilecte ara mateix de l’escena nord-americana”.
El disc que presentaran a Barcelona, i que combina peces composades pel trompetista amb dos moments d’improvisació lliure, recull les sinergies d’un grapat de músics que, entre ells, han anat coincidint dalt dels escenaris durant tots aquests anys, i que han sabut destacar de la resta de companys d’instrument per diferents qualitats. En aquest sentit, res no és més gràfic que les paraules que Rava dedica a Paul Motian en explicar la participació del baterista en el disc, i que potser podríem aplicar a la resta de músics: “Si crides Paul Motian perquè participi, no vols un baterista, vols Paul Motian, i saps que no li has de dir res, perquè ell ja entendrà què cal fer”. Malauradament, però, Paul Motian no serà a Barcelona, a causa de la seva decisió de no viatjar. Per a Rava, el substitut havia de complir com a mínim un requisit: “Tant se val que el contrabaixista i el baterista siguin excel•lents músics. Si no hi ha química entre ells, la cosa no funcionarà”. Precisament per això, i perquè, juntament amb Turner i Grenadier, forma part del trio Fly, el músic que ocuparà el lloc de Motian al darrere dels plats és un altre baterista personalíssim i amb un concepte instrumental molt més global: Jeff Ballard.
A la baixa de Motian s’ha afegit l’absència inesperada de Mark Turner arran d’un accident domèstic. El substituirà possiblement Chris Cheek, que tindrà, com Ballard, l’enorme responsabilitat d’ocupar el lloc d’un músic enorme, en paraules del mateix Rava.