dilluns, 20 de juliol de 2009

Dani Nel·lo: l'home que explicava la foscor

(text publicat a la revista Jaç)

La relació entre el jazz i el gènere negre és a bastament coneguda, però ningú encara no s’havia atrevit a agermanar-los de la manera com ho està fent un incondicional dels dos estils com el saxofonista Dani Nel·lo, que a poc a poc es va convertint en l’altaveu d’aquesta manera de combinar jazz i literatura.


Ferran Esteve


“Jo crec que moltes vegades ens passem la vida intentant fer realitat allò que volíem fer quan érem adolescents”. Pel regust negre que té la conversa amb Dani Nel·lo, és inevitable no veure en aquesta frase una relació amb les darrers paraules de Sam Spade a El falcó maltès, mentre el detectiu observa l’au que l’ha fet anar de bòlid. I és que les referències a la novel·la negra són, aquí, alguna cosa més que una al·lusió intel·lectual, perquè, justament complint amb la màxima anterior, el saxofonista està vivint ara mateix una època en què els seus projectes responen a una part de la seva educació intel·lectual d’adolescència. “Sempre he cregut que l’impacte que té en tu quan ets jove la cultura popular, un llibre, un disc, és impressionant. El valor d’un llibre es multiplica per mil. Jo em vaig criar llegint novel·la negra i sentint discos de jazz, de blues, del rhythm’n’blues... I ara es tractava de portar aquestes dues passions a l’escenari”, explica Nel·lo.


Aquest escenari és el muntatge Negra i criminal. La ciutat de les ombres, que el saxofonista va estrenar a la Sala Muntaner a finals de l’any passat, i que era la seva segona incursió com a actor, després d’Estranyes sensacions. “Sempre he escrit coses, tota la vida, i fa temps que tenia unes petites narracions criminals, escenes més aviat, vinyetes d’aquesta ciutat de les ombres. Llavors vaig decidir reunir un quartet i començar a treballar amb el text i la música per trobar la manera que no es molestessin, alhora que sentia molta cosa de word jazz dels anys 50, una gent que potser estaven molt influïts per la generació beatnik”.


Negra i criminal. La ciutat de les ombres, l’espectacle resultant —que la televisió pública catalana té pensat emetre properament—, i on la paraula i el jazz com a llenguatge conjuraven en l’imaginari de l’espectador una atmosfera de club, dones inevitablement fatals, macarres i fins i tot aspirants als dubtós parnàs de la crítica musical, va ser la primera pedra professional d’una amistat d’anys entre el saxofonista i l’escriptor Andreu Martín, autor de dos dels relats de l’espectacle —n’hi havia un tercer que tampoc el signava Nel·lo, sinó Jaume Ribera—, i amb qui comparteix aquesta passió pel noir, com l’anomena el saxofonista. Primera pedra que va tenir continuació amb El blues del detectiu immortal (Edebé), un llibre amb acompanyament de banda sonora en CD —i també amb espectacle musical— que inaugura la sèrie “Assassinats en clau de jazz”, gestat gairebé entre bastidors, i que entra quasi en la majoria d’edat artística amb el muntatge en què tots dos estan treballant i que s’estrenarà en el marc del Festival d’estiu de Barcelona: El perseguidor, de Julio Cortázar, adaptat per a l’escena per Andreu Martín i per al qual el saxofonista ha reclutat un quartet de marcades reminiscències west coast. “Una de les raons per les quals he reunit un quartet de dos saxos, contrabaix i bateria és que no volíem reproduir els temes originals, perquè és una putada... És com si li demanessin a un atleta que corregués com el Carl Lewis. No té sentit”. Però és que hi ha tantes coses que semblen no tenir sentit en el món del crim si no tenim qui ens les faci entenedores...