Qui escriu això sentia curiositat, i fins i tot seria just dir que molta, per la mena de públic que assistiria al concert de The Bad Plus al Primavera Sound. L’encaix —aquesta paraula que ara s’ha posat de moda— del grup és un festival així és innegable, i esperem que això hagi estat només la primera actuació de grups com el trio de Minnesota en aquesta mena de cites.
Potser perquè no és pas la primera vegada que participen en un festival semblant, The Bad Plus va decidir posar d’entrada les cartes al damunt de la taula davant del miler aproximat de persones que hi havia a l’auditori del Fòrum. Tot i el so deficient del principi del concert, els tres primers temes instrumentals de l’actuació, que es va iniciar amb una composició tan ben escrita i musicalment transversal com “Prehensile Dream”, una partitura de Reid Anderson en què sembla que Radiohead i Brahms es donin la mà en un context 100% jazzístic i trencador, van servir per allunyar qualsevol idea que algun dels assistents podia tenir sobre la pertinència de convidar un trio de piano a aquella cita. Però, la ràpida reacció del públic va demostrar que no, que ningú no dubtava que el trio havia de formar part del festival.
La segona part de l’actuació, amb l’entrada en escena de la cantant Wendy Lewis, no només no va interferir amb la proposta que el trio havia fet fins el moment, sinó que la va reforçar. Lewis té una veu poderosa, un posat a l’escenari discret i un talent inqüestionable —pocs cantants segurament podrien entonar amb la naturalitat amb què ella ho fa la deconstrucció que planteja el grup de “Lithium”—, la quarta espasa evident d’aquesta revolució musical que ja fa una dècada proposa The Bad Plus.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada