dilluns, 4 d’octubre de 2010

Frank Sinatra. El pasado rojo de la voz, un llibre de Martin Smith

Martin Smith, Frank Sinatra. El pasado rojo de la voz (traducció de Gemma Galdón i Lucía Martínez). Barcelona: Ediciones de Intervención Cultural/El Viejo Topo, 2010

No hi ha res millor com a argument de venda que un títol atractiu, i és evident que aquest llibre n’ha trobat un d’immillorable. El passat comunista de Sinatra? Però que aquest pàjaru no havia estat sempre més a prop de la màfia que d’altres causes? Doncs no. O això és el que ens vol fer creure Martin Smith en aquest llibret que, en alguns moments, sembla la versió esquerranosa dels deliris de tots aquests historietistes que s’han posat de moda fa uns anys i que ens volen fer creure que Franco era bo o que qualsevol dels clàssics de la literatura castellana es van escriure originalment en català. Smith presenta —i el perd i de vegades el desacredita introduir en diverses ocasions amb un “jo crec” una informació on, com mana la historiografia, no haurien de tenir cabuda els desigs de l’autor— algunes de les postures polítiques de Sinatra durant els anys 40 com si el cantant hagués estat l’avantguarda revolucionària dels Estats Units, però els seus arguments semblen la reacció a les tesis de qui, en aquells anys, veien comunistes per tot arreu. Que Sinatra va recolzar Roosevelt? Evidentment, perquè era roig! Que Sinatra es va manifestar en contra de la discriminació racial? Evidentment, perquè era roig! Que Sinatra va defensar alguns col·legues de professió quan van ser víctimes del maccarthysme? Evidentment, perquè era roig! Que Sinatra es va saltar la prohibició sindical d’enregistrar discos per gravar a l’estudi un parell de cançons? Bé, com que no el va acompanyar cap músic en l’enregistrament, no va ser cap esquirol...

Potser, com diu alguna de les veus que surten citades en el volum, Sinatra va ser, purament i simple, un liberal tal com l’entenen allà, és a dir, algú situat en el centre de l’espectre polític amb alguna caiguda cap a l’esquerra. Però no va ser, ni molt menys, l’Upton Sinclair del món de la cançó lleugera. Com tampoc no va ser ni un ídol pop, ni un jove punk, dos dels molts detalls que caldria haver mimat més en el text final per no tenir la sensació d’estar llegint un text maldestrament traduït.

1 comentari:

Anònim ha dit...

De puta mare!
Martí.