“Ai, el jazz!” Un text per qui encara pensa que no entén de jazz

(publicat al butlletí del cicle Contrabaix)

Ferran Esteve

Hi ha dies que, els que ens dediquem a això d’escriure sobre determinades músiques, acabem pensant que tenim gustos esotèrics, per no dir una altra cosa. És com si, per la manera com et mira la gent quan dius què t’agrada, de sobte pensessis que o bé et guanyes la vida llegint el tarot, o bé has estat tocat per algun déu d’un altre planeta. I ara algú s’estarà dient: “i què carai ens vol dir aquest pàjaru amb tota aquesta parrafada?”. Ben senzill: em declaro enemic acèrrim d’una de les frases que més hem de suportar els que professem amor o passió pel jazz, unes paraules que sentim cada cop que intentes tenir ròssecs de conferència amb algú i, en demanar-te a què et dediques, et respon: “és que jo no entenc de jazz”.

Inconscientment, quan em diuen això penso que ens equivoquem, que hi ha alguna cosa que fem malament, tots plegats. Penso, per exemple, que tothom “sap” de cinema quan afirmen que una pel·lícula, una interpretació, una banda sonora, la fotografia, el vestuari, el guió, el muntatge..., no només els han agradat, sinó que són “bons”, i no els fa res emprar aquest qualificatiu tan rotund. Sempre em ve al cap l’exemple del cinema perquè és possiblement l’única forma artística en la qual tots ens sentim plenament preparats per opinar de les bondats o dels defectes d’una obra, fins el punt que ens atorguem uns coneixements molt superiors als de qualsevol dels presumptes experts en aquesta matèria, de qui sovint diem: “aquest crític no en té ni idea, només l’interessa el cinema de la Conxinxina”.

El jazz, en canvi... Ai, el jazz! La música clàssica se salva més o menys d’aquesta crema, tot i que ha de pagar un preu tant o més vergonyós: que la manera de dir que una obra ha agradat sigui amb una expressió tan desafortunada com “quina música més maca”. El jazz, però, pel fet de jugar en aquesta suposada Champions League musical que alguns han volgut crear distingint entre música culta i música popular, sembla d’entrada un terreny absolutament abstrús per a una capa del públic. I aquí rau el primer error de base, que no és sinó canviar de bàndol el jazz, etiquetar-lo com a música culta. Quina contradicció atribuir aquesta denominació a una música que, durant les seves primeres dècades de vida, estava en mans fonamentalment de gent sense cap mena de formació intel·lectual, d’intèrprets que amb prou feines sabien llegir o escriure! Després, és cert, hi ha hagut tota mena d’evolucions, una part de les elits intel·lectuals —i aquí potser és quan va començar el malentès que ha desembocat amb la frase maleïda— en van fer bandera, aquí i a fora, es va assimilar a unes determinades posicions polítiques, ha compartit aventures amb músiques clàssiques contemporànies... però també hi ha hagut músics que l’han fet seguir el camí oposat, acostant-lo a tota mena de manifestacions de la cultura popular, i també s’ha mantingut en moltes àrees l’esperit amb què va néixer, el de ser una música eminentment lúdica, immediata, una música que et colpeja la boca de l’estomac o t’acarona, capaç d’inflamar els ànims del públic i de tocar la fibra de l’espectador com, en el fons, fa un tema de pop o una sonata per a piano.

La música, com qualsevol manifestació artística, és emoció, més enllà de quina sigui l’arquitectura interna de l’obra que tinguem al davant. Hi ha complexitat en el jazz, sí, però no és una complexitat tan diferent, per exemple, a la que podem trobar en estils menys “intel·lectuals” com el rock progressiu o el simfònic, o en determinades músiques ètniques. Hi ha uns trets objectius que, sí, poden servir per jutjar la qualitat de l’actuació, com també ho podríem fer amb un concert de qualsevol altra música, però aquesta qualitat no ens ha de fer perdre de vista una cosa molt més important, que és la relació que neix en aquell instant entre els que estan dalt de l’escenari i els que som al pati de butaques. I aquesta relació no obeeix a tenir uns estudis determinats, a entendre el significat de la poesia simbolista francesa o a ser capaç de disseccionar tot el que està succeint dalt de l’escenari, com si realment allà hi hagués un significat ocult que ens ha de permetre entendre millor la nota que sona en el tercer temps i mig del sisè compàs del primer cor del solo. Tot això no deixa de ser, en el fons, l’anècdota. L’anècdota i el vehicle que ens acosta a un discurs. Què ens fascina encara avui quan som davant del Gernika? El que perdura amb el pas del temps, més enllà del talent del creador, que també, és la sensació que conservem d’aquell instant, el calfred en sentir que hi havia un fil conductor entre la sensibilitat de l’autor i la nostra.

Només hi ha una solució per vèncer aquesta por quasi escènica que molta gent sent en pronunciar-se la paraula “jazz”, la mateixa solució que el psicòleg Viktor Frankl proposava a través del mètode de la intenció paradoxal: entrar en un club i quedar-s’hi fins el final del concert. I pensar després què ens ha despertat la música. Potser que no ens agradi, clar que sí, però també pot ser que, en algun moment, el peu es posi en marxa tot sol. Això, ni més ni menys, és el swing, l’essència del jazz. Un detall com aquest, tan imperceptible potser, els demostrarà una cosa ben senzilla: que sí que “entenen” de jazz. Els ho està dient el seu cos.