Segon concert del cicle "I es fan dir crítics!"

Ja podeu trobar la informació del segon concert del cicle "I es fan dir crítics!" aquí.

Crítica del primer concert del cicle "I es fan dir crítics!"

Torno al blog per anunciar que ja podeu llegir la crítica del primer concert del cicle "I es fan dir crítics!", que té lloc el darrer dimarts de cada mes a Robadors 23
Feu clic aquí per anar-hi.

Nou cicle de concerts a Barcelona

“I es fan dir crítics!”. Un suïcidi musical

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Ferran Esteve, Joan Díaz i Oriol Roca.

Robadors 23 (C/ Robadors, 23)

Dimarts 24 de febrer. 20.45h.

Entrada lliure

El primer concert tindrà com a protagonista l’il·luminat a qui cal atribuir la idea que farà que, a partir d’ara, els músics de la ciutat tinguin arguments —o no— contra les divagacions de la crítica musical. Ferran Esteve (Barcelona, 1975) va formar amb 16 anys el seu primer grup, Batikano, a l’Institut Maragall. Després de passar per diferents grups amateurs i d’estudiar música aquí i allà, va enregistrar una maqueta al capdavant del seu trio, format per Aleix de Gispert i Pinyu Martí. Aquesta experiència musical i algun concert amb aquest grup i amb d’altres formacions van posar fi a la seva carrera musical alhora que, per exigències del guió post-universitari, s’iniciava en el món de la ploma com a traductor. Precisament va ser la traducció el que li va permetre entrar en contacte per primera vegada amb el món dels mitjans de comunicació, i d’aquesta relació van sorgir alguns articles per a la revista Guitarra Total.

Col·laborador del portal Ritmes.net i del suplement “Rock&Classic” del diari Avui durant la seva darrera etapa, Ferran Esteve ha escrit a la revista Jaç des del primer número de la publicació, i participa de tant en tant en altres publicacions i programes de ràdio (hi ha fins i tot qui troba plaer a presentar-lo pel món com “el corresponsal de la BBC a Barcelona”). Després d’entrevistar —i sobreviure— a James Carter, el malcarat per antonomàsia del món del jazz, Ferran Esteve s’afanya a pujar a un escenari acompanyat en aquesta ocasió pel baterista Oriol Roca, membre, entre d’altres, dels grups Vrak (guanyadors del Concurs de Jazz de Barcelona l’any 2007) o The Sweet Cut, i col·laborador habitual del músic barceloní Refree, i el pianista Joan Díaz, recentment guardonat amb el premi de la crítica de la revista Jaç pel seu disc We sing Bill Evans (FSNT) i de qui la revista Jazzman ha dit que es projecta “com una personalitat interessant en el panorama europeu”.

Més informació a I es fan dir crítics.

Herbie Hancock: Goldfinger

(entrevista publicada en el número 20 [juny-juliol de 2008] de la revista Jaç)

Per segona vegada, Herbie Hancock va inscriure el seu nom en el palmarès dels premis Grammy amb River (Verve), un disc dedicat a la música de la cantant Joni Mitchell. Un dels grans pianistes de la segona meitat del segle passat, i pont imprescindible per entendre la relació entre el jazz i el funky, l’artífex dels Head Hunters i compositor de temes com “Cantaloupe Island” també va participar en l’efervescència dels anys 60, i des de tots els punts de vista. No només el free jazz va recollir les revoltes d’aquella dècada

Ferran Esteve

Acaba de guanyar un Grammy amb River (Verve), un disc d’homenatge a Joni Mitchell. No és la primera vegada que treballa amb música amb lletra, però si potser la primera que treballa amb una música en què la lletra té tant de pes. Com va sorgir el projecte?
El cert és que la idea me la van proposar des de Verve Records. Havíem començat a parlar de com enfocar el meu nou disc. Jo només tenia clar que volia fer alguna cosa que tendís cap a la bellesa, una música que no demanés del públic un esforç massa gran per entrar-hi. I van ser ells els que van posar al damunt de la taula el nom de la Joni, perquè estaven al cas de la nostra amistat i sabien que jo respecto molt la seva feina. Em va semblar una idea excel•lent, i ens vam posar a treballar-hi, perquè era conscient que un projecte d’aquella mena també m’oferia l’oportunitat d’enfrontar-me a un dels meus punts dèbils: com passa amb molts altres músics de jazz, jo no estic acostumat a parar atenció a la lletra de les cançons, i la Joni és, sobretot, una poetessa, una lletrista excel•lent. L’única manera, per tant, de ser honest amb la música de la Joni era desplaçar el pes del treball de les melodies i les harmonies cap a les lletres. En aquest sentit, he de dir que ha estat fonamental també que el productor del treball hagi estat el Larry Klein, una persona extraordinària i a qui ja coneixia perquè ja havíem treballat plegats, però que, a més, havia tocat el baix en el grup de la Joni i havia estat el seu marit, així que tenia un coneixement del material exhaustiu.

Aquest desig de no obligar els oïdors a lluitar amb la música que els arriba per entendre què està passant em fa pensar en alguns dels seus treballs anteriors. Em fa l’efecte que vostè sempre ha buscat la manera de trobar l’equilibri entre la música o els projectes que volia fer i una proposta que servís alhora per acostar el públic a la música de jazz.
En la seva pregunta hi ha dos elements: d’una banda, quan faig música, no la faig exclusivament pensant en mi, sinó que la veig més aviat com una projecció del que sento, com una cosa que vull compartir amb la gent. En certa manera, podríem dir que, si faig música, la faig per ells. És evident que qualsevol artista vol arribar al major nombre de persones possible, però no hi ha una única manera de fer-ho. Jo he triat el camí auditiu, i en aquest sentit ha estat molt important el meu creixement personal. Crec que el jazz és una música extraordinària i que exemplifica algunes de les característiques més importants de l’ésser humà.

Com ara?
El jazz és fill del moment; prefereix compartir a competir; requereix una gran dosi de confiança, perquè has de confiar en tu mateix i has de confiar també en el que fan la resta de músics, atès que tot passa per la improvisació; i exigeix a més la capacitat de no jutjar les accions dels altres, perquè la música es fa en el si d’un grup, i si jutges el que estan fent la resta, mai no acabarà de fluir la música. Quan toques en un grup, acceptes tot el que passa, i la teva actitud ha de ser la de dir: “Què puc fer per treure més suc de tot això?”. Tots aquests aspectes també són característiques fonamentals de l’ésser humà. La meva feina, per tant, no és només donar a conèixer la meva música, sinó el jazz, i tot això m’ha fet prendre consciència d’una altra cosa molt important, i aquí responc la segona part de la pregunta: si no treballem per captar un públic nou, la música corre el risc de morir, perquè el públic de sempre envelleix. Si no hi ha un públic nou, no hi haurà concerts, i si no hi ha concerts, els músics no podran sobreviure.

I creu que un dels problemes del jazz és que els músics no han parat prou atenció a aquest fet?
No, no. Tothom veu el problema a la seva manera, i tothom decideix quina música vol fer arribar al públic. No estic dient que tothom hagi d’abraçar la meva postura, perquè si jo penso així és perquè he arribat a la convicció que tinc un cert talent per fer aquesta música sense perdre la meva integritat. I això és molt important, perquè cal fer les coses perquè així ho desitgem, amb honestedat.

Potser és més senzill fer les coses amb honradesa en el món del jazz perquè tampoc hi ha un negoci econòmic al seu voltant tan important.
I perquè creuen molt més en la música que fan.

Què l’ha dut a fer-se aquesta composició de lloc del jazz?
Han hagut de passar molts anys i molts concerts, però també ha tingut un pes important en tot això el meu creixement com a ésser humà, perquè una bona part de tot això ha estat el resultat de la meva pràctica del budisme.

Quin paper ha tingut en aquesta filosofia musical haver treballant durant tants anys com a sideman i, després, haver estat al capdavant de tants músics?
Evidentment, moltes d’aquestes lliçons no me les va ensenyar inicialment el budisme, tot i que n’he estat conscient gràcies a ell, sinó que les vaig aprendre de Miles Davis, per bé que sovint era d’una manera un pèl inconscient perquè, encara que jo parlava molt amb el Wayne [Shorter] i el Tony [Williams], el Miles no sempre ens transmetia tot allò mitjançant les paraules, sinó amb la música, a través de la seva manera de tocar. Aquesta va ser una de les coses més importants que em va ensenyar: a escoltar. Quan el sentia improvisar, m’adonava que tot el que feia estava relacionat amb el que jo tocava, o amb el que tocava el Tony, i jo no hi estava acostumat. Potser no era la primera vegada que sentia tocar d’aquella manera, però sí que era la primera vegada que veia que algú ho feia d’una manera tan profunda. I cada vegada que el sentia, em deia a mi mateix que allò era el que jo volia fer, i que també ho volia més quan formés el meu grup, per poder compartir amb altres músics tot el que ell havia compartit amb mi.

Suposo que aquell període devia ser força impressionant per vostè i per la resta de membres del grup, no només per la responsabilitat d’estar ocupant el lloc que havien ocupat abans altres músics sinó perquè aquell quintet va ser un dels primers grups que va posar la improvisació col•lectiva a l’abast d’un públic més ortodox.
La música estava canviant. Durant els anys seixanta, els moviments avantguardistes van ser un motor important, perquè aquella va ser una època de canvis arreu del món, però sobretot als Estats Units...

I sobretot per a la població negra...
Sí, sobretot per a la població negra, però tampoc no podem oblidar-nos dels joves, perquè durant aquella dècada, i també durant els anys setanta, els joves van fer seva la lluita contra l’ordre social existent. I Miles, que era una persona molt respectada perquè amb ell havien tocat alguns dels noms més importants, com John Coltrane, Bill Evans o Wynton Kelly, va contractar un grup molt jove just en un moment en què la joventut, per primera vegada en la història dels Estats Units, estava imposant el seu gust i marcant el pas, i no només en termes musicals, sinó també culturals, perquè la cultura acaba sent un reflex de l’època. Amb aquella decisió, Miles es mantenia fidel a l’esperit d’aquells anys en un moment en què el jazz, tot i que era molt més visible que en l’actualitat, havia abandonat la primera línia, que ara ocupaven el pop i el rock, els Beatles i els Rolling Stones. Dit això, encara quedava bé dir que t’agradava el jazz.

Entre quins sectors de la societat?
Entre alguns músics de rock, per exemple, com Jimi Hendrix o Santana, però també entre actors com Elizabeth Taylor, Richard Burton o l’Ava Gardner, o fins i tot entre gent del món clàssic, perquè el Leonard Bernstein era un apassionat de l’Ornette Coleman.

Deixant de banda la feina que va fer amb Miles, com van afectar els canvis socials i culturals d’aquella època la seva carrera i la seva música?
En aquells anys no només tocava amb Miles, sinó que també tocava amb els meus grups, tot i que a un ritme inferior. La irrupció dels corrents d’avantguarda, per exemple, o dels canvis socials expliquen dos temes meus: “Maiden Voyage”, que inicialment el vaig escriure per a un anunci d’una colònia d’home, i “Riot”, dedicada als disturbis racials. En el primer cas, vaig voler explorar les possibilitats de fer que un tema senzill i agradable des d’un punt de vista melòdic i harmònic, i que l’havia escrit inicialment per a un anunci de televisió d’una colònia d’home, sonés d’una altra manera, que no s’assemblés a la música que se solia enregistrar en aquella època. Suposo que volia que la meva música recollís el desig de canvi que tothom experimentava.

Era tothom conscient durant els anys seixanta de què era el que desitjaven o podia més el desig de canvi?
Podríem dir que hi havia les dues actituds: d’una banda, la gent estava amoïnada pels drets humans, per la guerra del Vietnam, i en aquest sentit és evident què volia, per exemple, Martin Luther King, què volia la gent: igualtat i que la guerra acabés; d’altra banda, hi havia tot el món de les drogues psicodèliques, on sí que era molt més obvi el desig d’exploració. La societat volia canviar i volia descobrir nous camins, i allò era precisament el que els oferia el quintet del Miles. Musicalment, pel fet jo em vaig passar bona part d’aquells anys tocant al costat de Miles, no vaig poder donar a conèixer gaire la meva feina perquè no tenia moltes oportunitats de tocar els temes que escrivia o enregistrava, només quan no sortíem de gira amb Miles o quan ell no hi era i jo podia buscar una actuació a trio amb el Tony i el Ron [Carter]. No va ser fins que vaig deixar el grup que vaig començar a investigar més a fons totes aquelles avingudes.

I van arribar els anys setanta, que també van ser uns anys d’inquietuds, tot i que no van tenir res a veure amb la dècada anterior.
Sí. Durant els anys setanta molts músics del món del jazz van decidir experimentar barrejant el jazz amb el rock. Jo, en canvi, em vaig decantar per una música en què el funky i el rhythm’n’blues tenien més pes, perquè aquella música m’interessava més que el rock.

A partir d’aquell moment, la visibilitat del jazz va començar a decaure. Abans ha dit, però, que ara té la impressió que la situació està canviant. A què ho atribueix? A què el jazz ha decidit abandonar la torre d’ivori en què ha estat o l’han fet estar durant molts anys i no té cap problema a reconèixer que pot tenir molts punts en comú amb altres gèneres?
Aquesta ha estat sempre la meva postura. El jazz és una música molt respectada, i potser és cert que hi ha gent que encara creu que viu en una torre d’ivori, però jo no em penedeixo de cap de les decisions que he pres al llarg de la meva carrera, perquè crec han estat profitoses. Fins i tot m’atreviria a dir que el fet que un instrumentista de jazz hagi guanyat un altre cop el Grammy al disc de l’any és un símptoma ben clar de què a la gent li agrada el jazz, que creuen que aquesta música mereix més reconeixement. El premi que m’han concedit és una declaració de la relació que existeix entre els Estats Units i el jazz, i crec que ben aviat en veurem els resultats. De fet, ja els podem veure perquè, si no fos així, la indústria discogràfica, que és qui vota en els Grammy, no m’hauria premiat. Aquest guardó és molt important per a mi, sí, però també ho és pel món del jazz.

Pepe Habichuela i Dave Holland: units pel ritme

(publicat en el número 19 [abril-maig 2008] de la revista Jaç]

Dos patriarques en els seus respectius mons, dos mestres del seu art, dos exploradors incansables a la recerca de la nota i la falseta més genuïna. Es van conèixer fa poc més d’un any i volen dur a l’estudi aquesta troba per tal que quedi documentada en un futur disc. La promotora Arco y Flecha els apropa ara en viu i en directe, el 13 de maig, al Mercat de les Flors de Barcelona. La flegma britànica d’un dels més reconeguts contrabaixistes de jazz i el toque ancestral d’una ànima flamenca units per la màgia del ritme.

Ferran Esteve

Que les fronteres físiques tenen una importància pràcticament residual en el món de la música és un fet que avui ja ningú nega. Arribar a aquest punt, però, ha exigit una bona dosi de feina i d’iniciatives de tota mena. Una de les més agosarades que han sorgit dins de la pell de brau ha estat el projecte “El jazz viene del sur”, un programa de la Junta d’Andalusia que, d’ençà de la primera edició, que va tenir com a protagonista el percussionista Guillermo McGill (vegeu l’article dedicat a ell en aquest mateix número de la revista), ha buscat la connexió entre músics de flamenc i músics de jazz d’arreu del món. Recuperant un format que ja van fer servir l’any 99, quan els organitzadors van recórrer al guitarrista Vicente Amigo i al contrabaixista Charlie Haden, el destí (i la iniciativa de dos agitadors culturals com Sergio Merino i Mario Pacheco) ha volgut que, en un gest que dóna un nou impuls a un projecte que, lluny de les modes del mestissatge, pretén anar més enllà en la fusió de músiques, dos monstres, cadascú en el seu terreny respectiu, s’hagin pogut donar la mà musicalment parlant, perquè si en una cosa coincideixen tant Dave Holland com Pepe Habichuela és en la fascinació que els ha provocat aquest encontre i les portes que els ha obert. “Treballar amb el Pepe m’ha servit per entendre que el flamenc no és només un estil musical o de ball, sinó una manera d’entendre el món, el principal canal d’expressió de tot un poble, i crec que per això el que fem pot arribar a molta gent, encara que no estiguin familiaritzats amb aquest estil, perquè és un llenguatge que va més enllà del simple fet musical”, explica Holland, que admet també que aquests darrers dos anys han servit perquè descobrís una música que, malgrat tot, no és la primera vegada que es marida amb el jazz.

Tocar amb un músic d’un entorn musical tan diferent no és una novetat ni per l’un ni per l’altre. Pepe Habichuela va tenir el privilegi de compartir aventures musicals amb un dels pares de la modernitat jazzística més transgressora, Don Cherry -“em va ensenyar moltes coses, perquè sempre aprens molt quan toques al costat de grans músics”-, i Holland va sortir de gira el passat mes de desembre amb Anouar Brahem i John Surman, en uns concerts que els van servir per recuperar el repertori del treball Thimar (ECM). Ara, però, tots dos entren en un terreny nou: “He de reconèixer que jo no sabia qui era Dave Holland quan Mario Pacheco em va dir que volia treballar amb mi”, diu Habichuela. “Vaig anar a un concert que va fer a San Juan Evangelista i vaig flipar. Allà va ser on vaig decidir que sí, que havíem de treballar junts. I el que més em va sorprendre aquell primer dia, i que he confirmat després, és que no només és un músic grandiós, sinó que és una persona d’una intel·ligència privilegiada, perquè entenia perfectament com funcionava cada pal poc després de començar a tocar-lo, i feia coses amb el contrabaix increïbles”.

El projecte s’ha anat coent a poc a poc: reunions i uns quants assajos abans de l’estrena l’any passat a Sevilla, Còrdova i Granada, més reunions per seguir parlant de diferents aspectes de la música mentre cadascú estudiava el repertori i seguia endavant amb els seus projectes, una nova setmana d’assajos abans d’aquesta petita gira per l’Estat, l’enregistrament d’un treball amb la perspectiva de presentar-lo amb una gira més ambiciosa d’aquí un any... En una indústria en què sembla que la primera premissa de tot projecte sigui la urgència, sobta trobar algú amb ganes de fer les coses quan toca. “És que sento un gran respecte pel Pepe, per la seva família i per la música que fem, i no vull que això acabi convertint-se en un projecte més de flamenc i jazz perquè hi ha moltíssima feina al darrere, molt d’afecte i moltes hores en comú”, comenta Dave Holland, que fins i tot ha volgut aportar el seu gra de sorra a l’espectacle escrivint alguns temes que estrenaran el mes de maig tot i la magnitud de l’empresa. “No negaré l’evidència, que és que la tasca ha estat molt complicada, ni diré que no he tingut problemes perquè sí que els he tingut amb alguns pals, com ara la siguiriya, però tinc algunes idees que vull presentar a la resta de músics i veure què pot sortir”.

En la conversa amb Pepe Habichuela també surt sovint la paraula “respecte”, perquè si una cosa caracteritza els dos músics que encapçalen el cartell -i potser és això el que ha fet que congeniïn tan bé- és la seva humilitat a l’hora d’enfrontar-se al fet musical. “Que un músic com Dave Holland vulgui treballar amb mi, que dediqui hores i hores a estudiar uns pals que no coneix, que, tot i que els agafi molt ràpid i sigui capaç de fer coses increïbles, decideixi seguir estudiant les cintes de la música que tocàvem, demostra un amor per la música absolut, i quan passa una cosa així només pots admirar aquesta persona, perquè realment fa les coses amb el cor”.

Aquesta nova reunió del projecte conjunt de Pepe Habichuela i Dave Holland serà, però, un pèl diferent al que els aficionats andalusos van poder veure l’any passat. “A banda dels canvis que hi pugui haver en el repertori, he decidit incorporar en aquesta nova etapa el meu fill José Miguel. És un tros de músic i tinc moltes ganes de veure quina mena de química musical sorgeix entre ell i Dave”, explica el guitarrista.

Si alguna cosa està clara i podem predir sense gaire risc a equivocar-nos és que, vista la trajectòria dels dos músics, els concerts i el disc que planegen enregistrar serà una autèntica orgia rítmica. “Sí, Dave i jo som dos musics per qui el ritme té molta importància. A mi dóna’m dues notes ben tocades i un bon ritme, que jo em contagio immediatament”. Potser aquest darrer concepte és l’autèntic eix vertebrador de l’aposta d’un andalús i un anglès: contagiar-se sense por a convertir-se en una altra cosa.