Charlie Parker a l’Alcarria

Dimecres, a una hora intempestiva com les 8 del matí (sí, de tant en tant matino), vaig trobar una notícia fascinant repassant la premsa abans de començar a treballar. Va passar a Sigüenza. Larry Ochs va ser denunciat per un espectador que considerava que no tocava jazz sinó música contemporània, un gènere que l’interfecte afirmava tenir prohibit “por prescripción facultativa”. La denúncia d’aquest personatge, al qual no conec però he d’admetre que m’encantaria fer-ho perquè suposo que és algú que ha desembarcat de l’edat mitjana i té problemes d’adaptació al medi, va ser atesa per dos agents de la guàrdia civil –un cos del qual també podria dir, però no ho faré, que, en algun moment de la història recent d’Espanya, ha tingut algun membre que ha demostrat també tenir problemes d’adaptació al medi... democràtic, en el seu cas--, un dels quals va procedir, com convé dir en llenguatge administratiu, a examinar Larry Ochs per determinar que, certament, aquell senyor no feia jazz.

L’anècdota ha estat una autèntica bomba aquí –ahir se’n van fer ressò un bon grapat de programes, i fins i tot Iñaki Gabilondo va entrevistar Sergi Merino, director artístic del Festival de Jazz de Sigüenza, tot i que per preguntar-li una cosa tan desafortunada com per quin motiu van contractar Larry Ochs— i a fora, i fins i tot n’ha parlat The Guardian, però em fa l’efecte que la majoria de comentaris sobre l’afer s’han centrat en aspectes perifèrics i no han arribat al quid de la qüestió. Vaig escriure fa temps un article en què convidava a l’espectador a explorar el món del jazz, perquè molta gent tenia una mena de barrera psicològica amb aquesta música, i no gosava acostar-s’hi amb l’argument de què no l’entenien. Deixant de banda un fet tan significatiu i sensacional com que, exceptuant el cas de l’espectador queixós, la programació i l’èxit de públic de les cinc edicions que porta el Festival de Jazz de Sigüenza desmenteixen clarament aquesta idea, he de reconèixer que, d’un temps ençà, ja no cal fer aquesta crida perquè el públic jazzístic, si més no a Barcelona, s’assembla cada vegada més al col·lectiu dels taxistes: tothom sap de tot, té la raó i coneix tota mena de fórmules màgiques no només per programar, sinó per muntar festivals (i pobre de tu si goses contradir aquesta mena de gent perquè tan bon punt t’enretiren les acreditacions com demanen al cap del grup editorial de la teva revista que et defenestri com a director de la publicació o omplen els blogs de comentaris per insultar-te perquè no veus les coses com ells).

Ens ha costat molt arribar-hi, però aquesta popularització de l’espectador inquisitorial és, en el fons, la prova fefaent de la bona salut creativa d’aquesta música. Avui ja podem dir, amb raó, que el jazz forma part de la nostra cultura (una altra cosa serà discutir què entenem per jazz, però, vist aquest episodi, em fa l'efecte que és una batalla perduda). Més de 60 anys més tard (o 40, 0 20, perquè és un fenomen que succeeix amb una certa freqüència en països amb més tradició musical que el nostre), Larry Ochs ha seguit les passes d’un altre saxofonista a qui també van esbroncar alguns recalcitrants. Larry Ochs s’ha convertit en una mena de Charlie Parker de l’Alcarria, un músic incomprès i ofensiu per a alguns, per a aquells que consideren que el jazz és una cosa inamovible i fixada, i en un músic que ha obert els ulls a qui simplement no creu en dogmes i s’exposa sense prejudicis a una música que el pot enlluernar o avorrir, però això només ho sabrà després d’haver assumit aquest risc, a qui no fa cas de les prescripcions facultatives. Potser per això, i per la valenta nota de premsa de l’Ajuntament de Sigüenza, no seria en el fons una mala idea rebatejar l’Ermita de San Roque com Ochsland durant els dies que duri la propera edició del festival.