Serà una de les grans atraccions de la segona temporada ECM Barcelona L’Auditori, en un concert que ens permetrà de veure la faceta que no ens va mostrar el passat mes de febrer en la presentació del darrer treball discogràfic del trompetista Enrico Rava, New York Days (ECM). Stefano Bollani, mà dreta del músic italià, té també una sòlida carrera com a líder que l’ha dut a passejar-se per contextos pràcticament antagònics, com la música orquestral, en el disc Concertone (Label Bleu), o el piano solo, a Solo Piano (ECM), i que el durà a Barcelona per presentar Stone in the Water (ECM), el seu treball al capdavant d’un trio de luxe.
Una de les coses que criden l’atenció en llegir d’altres entrevistes que t’han fet és la presència de dos noms que han marcat la seva carrera. Un és evident, el d’Enrico Rava, però l’altra sobta una mica més. Dius que vas començar en això de la música perquè volies ser com Renato Carosone.
Bé, i abans d’això volia ser com Adriano Celentano. Després va arribar el jazz, i hi vaig arribar gràcies a Charlie Parker, quan tenia 11 anys. He de dir que, deixant de banda una etapa de la meva vida en què vaig tocar molta música pop, el jazz ha estat una referència constant en la meva carrera.
En cert sentit no és estrany trobar en aquesta trajectòria el nom de Carosone perquè representa un tipus d’artista que era molt habitual a Itàlia, un músic que mirava alhora a la seva tradició i a la tradició de la música nord-americana.
És que en aquella música podies trobar-ho tot: hi havia jazz, hi havia música popular, hi havia la tradició de la música napolitana, hi havia melodia, hi havia un cert component d’entertainment... M’atreviria a dir que aquella música contenia tot el que m’agrada tret d’una cosa, que és l’element de la improvisació, i això és precisament el que vaig descobrir tot sentint Charlie Parker. Va ser ell qui va fer que m’interessés per això de la improvisació.
Segurament, el teu disc de piano sol per ECM és un exemple esplèndid d’aquest posicionament, d’aquesta trajectòria a cavall de la música tradicional i la improvisació, perquè hi trobem estàndards del cançoner nord-americà però també música europea, llatinoamericana, italiana...
Sempre he pensat que el més important no era què tocaves, sinó com ho tocaves. Pots fer un ragtime, un tango, un tema de Monk, un bolero... Tant se val. Tot això és només un estímul, són les cançons que t’han de permetre fer altres coses. Totes aquestes peces són un pretext per iniciar un viatge que et pot dur a qualsevol lloc i que, de fet, cada nit et duu a un espai diferent.
En aquesta filosofia musical, i tenint en compte que véns d’una tradició on la melodia té molt de pes, quin dels elements trobes més important? La melodia, l’harmonia o el ritme?
Em resulta molt difícil triar un dels tres. La melodia és molt important, indubtablement. Una melodia ha de ser prou bona perquè no puguis deixar de cantar-la. Però també és cert que toco un element com el piano, que és un element harmònicament molt important i que ha estat emprat també moltes vegades com un instrument més de percussió, rítmic, no només per gent del món del jazz, sinó també de la música clàssica, com Stravinsky o Prokofiev.
La música clàssica és una altra de les grans pedres angulars de la teva carrera, com has demostrat en alguna ocasió...
Sí. A banda del Concertone, he enregistrat música de Poulenc i de Gershwin. Val a dir que la meva relació amb aquesta música ha estat canviant. És la música amb què vaig començar a tocar el piano, però no va ser fins els 17 o 18 anys quan realment em vaig interessar per tots aquests compositors. Ara n’escolto molta. Tot i així, sempre he trobat que el problema de la música clàssica és que tot passa en un ambient extremadament seriós.
I això entra en conflicte amb el sentit de l’humor que amara els teus discos.
És que el sentit de l’humor està en els meus discos perquè forma part de la meva vida. Toquem el que som.
I qui és Stefano Bollani?
És una persona que s’ho passa pipa tocant. Fins ara, no he vist mai això de fer música com si fos una feina, sinó com una diversió, i espero no deixar de sentir mai això.
Stefano Bollani s’ha convertit en un acompanyant quasi inseparable d’Enrico Rava, que un dia li va dir que deixés de fer música pop, però també té la seva pròpia carrera com a líder. Quina diferència hi ha entre el Bollani compositor i el Bollani pianista que toca per a algú altre?
La diferència no existeix només entre el pianista i el compositor, sinó entre el pianista i el Bollani que escriu la música, que l’arranja, que la produeix, que dirigeix.... Aquest segon Bollani aspira a trobar un so original, a sonar d’una manera única, com ho va aconseguir el grup de Mingus o el de Zappa, escriu uns temes complexos... El Bollani pianista, en canvi, prefereix tocar estàndards de jazz, música llatinoamericana o composicions de Rava a les seves pròpies composicions. També té a veure que m’agrada partir d’aquelles composicions que tenen un cert regust antic, perquè això et permet jugar molt més, revisitar-les, mirar de descobrir com sonaria, per exemple, “Cheek to Cheek” en l’any 2009. Si hi ha una cosa que m’agrada de fer música és que em permet viatjar a espais que no he conegut però que em desperten una certa nostàlgia, com el Brasil del naixement de la bossa nova o el París del tombant del segle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada