Dues ressenyes discogràfiques

(ressenyes publicades a la revista Jaç)

Stephan Oliva, Ghosts of Bernard Hermann (Illusions)

Diu el music tunisià Anouar Brahem que el lligam que explica la relació que, des que es va inventar, ha unit cinema i música rau en el fet que la imatge, un cop projectada, deixa de ser simplement una seqüència amb una dimensió espacial per esdevenir una seqüència temporal, i que és aquest canvi el que fa que surti a la superfície la música que ja contenien aquelles imatges abans de l’aparició del compositor. El pianista Stephan Oliva sembla haver volgut recórrer aquí el cami contrari en un exercici pianístic en solitari en què hi ha tant d’homenatge a Bernard Hermann, un dels compositors més peculiars del món del cinema, com de passejada pels abismes d’una música que mai, ni en la gran pantalla, ni aquí, perd una de les seves característiques més notables: la sensació d’inconcreció d’unes peces que semblen plantejar deliberadament preguntes sonores sense resposta. A partir d’onze moments climàtics d’algunes de les bandes sonores més celebrades de Hermann (D’entre els morts, Fahrenheit 451, Ciutadà Kane o Taxi Driver), Oliva juga amb els diferents colors que li proporciona el teclat (i el Fender Rhodes en un dels talls) per reconstruir a la seva manera unes partitures que, com explica el pianista en el text que acompanya el treball, són inherents a l’esperit global de la pel·lícula, tant que sonen fins i tot en els moments de silenci de la projecció... o en la penombra del saló de casa, mentre els dits d’Oliva interpreten un guió que escriu amb l’ajut del nostre imaginari o de la nostra voluntat evocadora.

Paolo Angeli, Tessuti (Rer)

No és gens estrany que el nou treball del guitarrista sard Paolo Angeli estigui explícitament dedicat a Fred Frith. Com ell mateix admet, si no s'hagués topat en el seu camí el guitarrista nord-americà, Angeli mai hauria descobert realment totes les possibilitats expressives de la música. Armat aquí un cop més amb el seu instrument característic, la guitarra sarda preparada, Paolo Angeli va teixint, com diu el títol del treball, una sèrie de melodies en què les influències de músiques populars mediterrànies, que tan bé coneix el guitarrista, conviuen amb l'aposta per un concepte musical d'avantguarda, en què el llenguatge esdevé, ni més ni menys, un mitjà no pas el missatge.
Virtuosisme, sí, però un virtuosisme no gens gratuït; risc, sí, però un risc que no busca admirar-nos; temes de Björk, sí, però no pas per demostrar que Angeli és el més modern de tots i que tots els estils musicals acaben confluint, sinó perquè la simplicitat d'algunes melodies de la cantant islandesa s'adiu perfectament a allò que busca aquest modern home orquestra, que ha aconseguit en aquest nou disc el que feia anys que buscava: que els diferents instruments que s'amaguen en l'estri que acaricia amb les mans -guitarra, violoncel i percussió, a primera vista- es fusionin i tinguem la impressió que estem sentint realment una banda. Lluny dels escarafalls tècnics i tecnològics de ràpida digestió que s'han posat de moda, la senzillesa no gens aparent de la proposta d'Angeli ens reconcilia amb una manera d'entendre la música quasi artesanal,